El judici contra l'independentisme continua acaparant l'atenció. A hores d'ara la sentència encara és incerta pel que fa al nivell de les condemnes, però el propòsit del procediment judicial que l'Estat ha engegat és absolutament clar: fer un bon escarment. O sigui: qui ho vulgui pot ser independentista però de cap manera podrà actuar efectivament com a tal. Hom pot defensar la república catalana, però no podrà treballar realment per implementar-la. Tothom pot ser tan demòcrata com li sembli, però ha de renunciar per sempre més a posar la independència de Catalunya a votació. En resum: tot és opinable, interpretable o discutible, excepte la unitat d'Espanya. Per salvar aquesta unitat es pot sacrificar fins i tot la veritat, la democràcia i l'autèntica justícia. És la continuïtat de la doctrina falangista i totalitària que ja cridava a lluitar contra «el despego suicida de los rebeldes países litorales» de què parlava Onésimo Redondo poc abans de la rebel·lió franquista contra la II República espanyola. Més de vuitanta anys després les formes externes són diferents però el rerefons ideològic és el mateix.

Qui són i com són els testimonis de l'acusació del judici contra el procés? Gairebé tots provenen de l'àmbit del Partit Popular, hereu directe d'Alianza Popular, el partit fundat per personalitats franquistes i antics ministres de Franco quan el dictador ja era mort. Testimonis de l'acusació i membres destacats del PP han estat Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, Juan Ignacio Zoido i José Antonio Nieto. I Enric Millo, un cas singular de transformisme polític. Membre d'Unió Democràtica i diputat al Parlament en diverses legislatures, quan sap que no se'l tornarà a presentar com a candidat prova d'entrar a ERC però acaba fent un salt polític més espectacular: s'afilia al PP i arriba a ser delegat del govern espanyol a Catalunya. Un altre testimoni de l'acusació ha estat Diego Pérez de los Cobos, coronel de la Guàrdia Civil, considerat simpatitzant de l'extrema dreta, absolt per falta de proves en un judici per tortures a un suposat membre d'ETA. I encara hi va haver molts més testimonis del mateix perfil. No cal dir que l'acusació popular representada per Vox és una altra mostra evident de la pervivència del franquisme en el judici.

Però la desfilada de testimonis no s'ha acabat i encara n'hi haurà de tots colors. Encara sentirem més mentides com les que deien que el tracte que es va donar als ciutadans que defensaven les urnes va ser exquisit i que no hi va haver càrregues policials. O que a migdia de l'1 d'octubre es van acabar els cops de porra perquè feia moltes hores que les forces d'ordre públic s'havien llevat i ja havien acabat la seva jornada de treball. Però també sentirem noves declaracions d'alt voltatge polític, com les del major Josep Lluís Trapero, de l'exsecretari d'Economia Josep Maria Jové, del jutge Santi Vidal, de Carles Viver Pi i Sunyer i d'Amadeu Altafaj, exrepresentant de la Generalitat davant de la Unió Europea. Mentrestant, en un altre àmbit, la vaga i les mobilitzacions feministes de divendres segur que hauran donat bona mostra del creixement de la sensibilitat per la igualtat, que aquest comentari, escrit dijous, no ha pogut recollir.