10 de març de 2019
10.03.2019

Jet lag

09.03.2019 | 21:10

Joan Barbé

He aterrat a Barcelona després de passar dues setmanes a Nova York, on he de confessar que vaig arribar amb l'intent fallit de desconnectar de tot l'estressant relat polític i judicial. Només trepitjar la gran poma ja vaig veure que no seria fàcil, el primer pensament va anar pels unionistes desfermats, atacats per la síndrome de la grogofòbia, als quals aconsello evitar Manhattan pel bé de la seva salut, ja que milers de taxis de color groc reivindicatiu els recordaran l'existència de presos polítics en el seu estat d'origen, a cada cantonada.


En les edicions impreses i digitals del New York Times han anat apareixent petites cròniques, no per això menys contundents, fent-se ressò de les declaracions de Gerard Piqué, les anomalies del judici al Suprem o les protestes populars als carrers de Catalunya, a més d'algun acudit punyent posant en evidència el sistema judicial, l'obsoleta monarquia o el passat gens dubtós de polítics, magistrats i responsables policials afiliats a les línies de l'acusació.


En una de les portes de l'Ambassador Theatre de Broadway, algú havia enganxat un paper en defensa de la llibertat d'expressió amb la fotografia de Toni Albà caracteritzat de rei emèrit. Un dels cambrers de la cafeteria situada a la planta baixa del Metropolitan Museum, poc sospitós de ser de Sant Vicenç del Horts, lluïa un vistós llaç groc i divendres a la tarda, dia d'entrada lliure al MOMA, vaig mig entendre que un grupet de joves americans comentaven en una sala plena de públic, davant El naixement del món de Joan Miró, la situació política a casa nostra en relació amb la procedència de l'artista universal.


La cirereta la va posar l'imponent i uniformat porter de l'Empire State, que escoltant les meves companyes de viatge i reconeixent immediatament el nostre idioma, no es va poder estar d'establir una breu conversa solidària, explicant-nos la quantitat de catalanes i catalans que en aquell mateix vestíbul li havien relatat els detalls del procés per a la independència d'una Espanya que a ell tampoc li provocava gaires simpaties –si no hagués estat per la distància que marcaven els seus dos metres d'alçada, l'home s'hauria endut una abraçada emocionada–, sabedors de tot el que els arribava pels mitjans americans.


La desconnexió ha estat tan impossible com certa la constatació que els catalans i la realitat de la nostra nació som al món. Sembla que tothom sap el que volem menys nosaltres mateixos, deu ser per això que el jet lag s'està fent més dur que en altres ocasions; em queda clar que la nostra classe política porta un incomprensible desfasament unitari en un tema que rep un suport majoritari: la indignació. Ens fotem alguna pastilleta groga, superem d'una punyetera vegada el jet lag nacionalista i posem els rellotges a l'hora?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper.