Cap novetat. Després de 10 dies de relaxament, recupero el contacte diari amb l'actualitat del nostre país i comprovo que no anava equivocat en l'article de diumenge passat, quan m'imaginava que els testimonis de l'acusació mantindrien el relat fals que acusa el sobiranisme i els seus líders de violència, terrorisme, rebel·lió, malversació, odi, adoctrinament i totes les maldats que mereixen càstig severíssim, escarment exemplar per al present i el futur.
La determinació a eliminar el «càncer d'Espanya», de fer net d'una vegada i per a tota la vida de possibles recidives de la malura, ha aconsellat la teràpia tan agressiva que apliquen. «Les va a caer el pelo», només és un complement del «a por ellos», i del «más dura será la caida» que van precedir les operacions preparatòries d'extirpació total que executarà «el equipo médico habitual», integrat per jutges, polítics, mitjans de comunicació, renegats i comandaments de la Policia i la Guàrdia Civil. El camí l'assenyalen ells i a aquestes alçades de la pel·lícula les evidències fan innecessàries més certeses: les determinacions han de ser fermes, executades sense concessions, prescindint del bonisme que dilata i fa perdre eficàcia a l'actuació.
Dit i fet. Seguir fil per randa les sessions del judici, les intervencions, les invencions, la permissivitat disfressada de bona praxi judicial, és anar a classe cada dia. Un bon ensenyament per al qui en vulgui aprendre. I la història del nostre món recull centenars d'exemples que confirmen que l'enfrontament entre opressors i oprimits només se supera amb fortalesa de conviccions, capacitat de sacrifici i decisions contundents. La força imprescindible és la unitat d'acció en la definició i en la consecució de l'objectiu. Els tancs ja no compten, perquè la mirada en alçada dels drons defineix l'estratègia guanyadora
Els qui alimenten l'acusació ho tenen clar. Són hereus d'una manera de fer que ve de molt lluny i que repeteix esquemes, com m'insisteix a dir un bon amic que veu en el procés actual una repetició de la repressió exercida contra la Catalunya insubmisa a Felip V. Segons els historiadors, els borbònics van aplicar una política de terra cremada, de la qual Manresa fou un tràgic exemple a mans del «maleït duc de Pòpuli» (cal identificar-lo així, m'aconsella l'amic), perquè va calar foc a més de 600 cases, de les 1.300 que hi havia aleshores. Per a l'historiador Francesc Serra: «La represàlia sobre Manresa serà el primer gran cas de repressió que hi ha a Catalunya durant la invasió del 1713, i serà també un escarment que farà que altres poblacions i ciutats se sotmetin a l'obediència borbònica per por de ser represaliats de la mateixa manera». Serra també recorda la crònica que fa la Gazeta de Barcelona sobre la repressió a Manresa: «Destaca els fets com a molt macabres, d'un terrorisme i d'una violència extrems, però, sobretot, dona un argumentari polític que diu que està provat que els enemics busquen posar fi a la nació catalana». Pels fets, les declaracions, les tibades d'elàstics tan unànimes del nacionalconstitucionalisme espanyol, es pot deduir que 300 anys després volen repetir la jugada.
Dissabte que ve, 16 de març, a Madrid, es demostrarà si tothom ha entès de què va la cosa. A banda i banda.
