Potser són els pòsits històrics, liberal a Manresa i tradicionalista a Berga, o simplement una qüestió de dimensions, però el cert és que les dinàmiques col·lectives d'aquestes dues capitals són ben diferents. Si a Manresa hi ha una intensa vida associativa però molta menys activitat comunitària a nivell de tota la ciutat, a Berga el teixit associatiu no és tan potent (ni en termes relatius) però, en canvi, la vida i rituals comunitaris són extraordinàriament remarcables. Manresa, d'alguna manera, seria una societat de capelletes, mentre que Berga ho seria de processons. A la capital del Bages no hi ha cap acte o dia manresanament indispensable (a molt estirar, el castell de focs de festa major, per al públic familiar, i el correfoc, per al jovent), mentre que a Berga les cites obligades són al llarg de l'any gairebé una desena. Comencen per Patum, que abasta tres caps de setmana si comptem la sortida del tabal i els quatre fuets, continuen amb els Elois, la quarta setmana de juliol, la Fira de Santa Tecla, un cop començat el curs, la festa del bolet (falla inclosa) quan se suposa que comença el fred, els pastorets diversos i la cavalcada motoritzada de Reis, per Nadal, el Carnestoltes, ara, i la Fira de Maig, que ja no coincideix amb el dia internacional del treball. En total, dels 52 caps de setmana que té un any, el berguedanisme obliga a reservar-ne 10, com a mínim, a la causa. I així es fa. Els naturals d'aquestes contrades, també els que n'han hagut de marxar per guanyar-se la vida, assisteixen de forma massiva a totes aquestes celebracions que són, any rere any, un èxit de convocatòria. Un cicle anual de celebracions que, com totes les tradicions, és una barreja de monòtona rutina i tranquil·litzadora previsibilitat i contribueix decisivament a reforçar un sentiment de pertinença sens dubte molt més arrelat a Berga que a Manresa.

Un cicle festiu anual que ens connecta amb el passat però que no resta petrificat en el temps sinó que canvia amb el pas dels anys. Un dels canvis, i no precisament positiu, que s'han produït els darrers anys és el desplaçament progressiu de les activitats cap al Vall (el passeig de la Indústria) en detriment del barri vell. Enguany, per exemple, la primera institució de la ciutat (Cal Negre) ha decidit, després de molts i molts anys de fer-ho, no disfressar ni el local ni el personal per Carnestoltes. Eren els únics del carrer Major que encara ho feien i se n'han cansat, sobretot des que les carrosses ja no hi passen i la gresca es queda a la carpa semi-permanent del Vall.

I és que si no som capaços de trobar espais una mica grans on fer activitats de ciutat a l'antic clos murallat, la zona est de la ciutat s'acabarà enduent totes les celebracions (salts de Patum a part) i, de retruc, comerços i vida social. Tant de bo el proper ajuntament de la ciutat -sigui quin sigui- es plantegi, a més d'eixamplar l'accés a la plaça del Forn, iniciar el procés que ha de portar a l'enderroc de l'antic cinema Catalunya per crear un espai públic útil i dimensionat a partir d'aquell racó horrorós que ara hi ha davant del mercat. I, no patiu, els castellers trobarien un altre edifici sòlid, de sostre alt, cèntric i actualment sense ús per poder assajar (l'església de Sant Francesc, per exemple...).