Les guerres carlines s'originen arran del problema successori que planteja la mort del rei absolutista Ferran VII. En no tenir fills barons va abolir la Llei Sàlica, per tal que regnés la seva filla Isabel. El germà del rei, Carles Maria Isidre, ho rebutja i s'inicia la primera de les tres guerres. A grans trets, els carlins eren defensors aferrissats de la tradició: Déu, Pàtria, Furs i Rei, mentre que els liberals apostaven teòricament per la modernitat i el progrés. Amb la desamortització del ministre d'Hisenda Mendizábal, el liberalisme preveia la venda dels béns comunals, en favor de la burgesia i dels terratinents acomodats; i també dels eclesiàstics, de manera que alguns clergues es van decantar cap al sector carlí, fins i tot com a dirigents, d'altres procedeixen de la petita noblesa rural empobrida. En el cas de Solsona, a la primera guerra Carlina, el bisbe va deplorar la crema i la desaparició d'escriptures, processos i registres de la cúria eclesiàstica. Volien recuperar els registres d'ordres, llicències de celebrar, nomenaments dels ecònoms i regents de les parròquies, i sobretot saber els òbits esdevinguts. Van fer una crida d'informació als veïns, per saber els morts de guerra, bona part dels quals enterrats al fossar de l'església de la catedral. Així, l'Arxiu Diocesà de Solsona potencia el 1847 una investigació impulsada per Jaume Plana Blanch, ecònom de la vicaria perpètua de Solsona; Antonio Martín, alcalde constitucional; el síndic Bonaventura Pla; i els testimonis: Pedro Martín Bonany, Joan Llord, Joaquim Graus i Josep Sarri, actuant de secretari Domingo Capella.

Als darrers anys d'aquella primera guerra Carlina, el mariscal carlí Royo de León va conquerir Solsona, que es constitueix en seu de la Junta Superior Governativa de Catalunya, el novembre del 1836. Coneixem l'actuació dels Tristany, Benet (1794-1847) i el seu nebot Rafael (1814-1899), que assolí el grau de tinent coronel. Benet descendent d'Ardèvol, o mossèn Tristany, era un prevere que havia estudiat a Solsona, que dirigia una partida de 1.500 homes, i el 21 d'abril del 1837 s'apodera de la ciutat, per esdevenir capital del carlisme català, fins al 12 de juliol, en què la junta passa a Berga, conquerida pel mariscal de camp Antonio de Urbiztondo. Però aquell mes resulta clau en la conflictivitat de la ciutat. Després de la mort de Josef Vielma, alferes del regiment liberal de Zamora número 8 de línia, l'abril del 1837, el regiment té més baixes documentades, en ser afusellats quatre caporals i diversos soldats al convent de monges de Solsona: Anton Morillo, Francisco Martín, Máximo Maños, Manuel Herreros, Francisco García, Diego Pérez, Joan Cano, Juan Cano, Francisco Reyes, Gerónimo Muños, Francisco Pedrosa i Gregori Maños. Poc després, va morir al col·legi dels escolapis Joan Horteza, sergent primer de l'exèrcit del rei, natural d'Elx. També es constaten morts de bala per part dels carlins, com per exemple un de Castellfollit a la placeta Sant Isidre de Solsona, o un altre d'Ardèvol a l'hospital de pobres de Solsona.

Quan el comte Charles d'Espagnac es va fer càrrec de les forces carlines del Principat, va millorar la instrucció de les tropes, però el seu sadisme fou contraproduent: malgrat les victòries a Moià, Manlleu i Ripoll, va fracassar a la vall d'Aran, va perdre definitivament Solsona el 27 de juliol del 1838, davant del militar Ramon de Meer y Kindelén, capità general de Catalunya, que havia creat el 1837 el Consell Superior Central, davant la inoperància del govern de Madrid, per finançar la lluita de l'exèrcit liberal contra els carlins. El sanguinari comte mor executat el 2 de novembre del 1839. Ramon Cabrera es feu càrrec del comandament al Principat: va defensar Berga, però el 6 de juliol del 1840 va fugir a França. El setge de Solsona (1838-1840) i la modernització de l'exèrcit carlí, l'explica l'arxiver comarcal de Solsona, Jordi Torner. Alguns historiadors han buscat semblances entre el carlisme i l'actual nacionalisme català, però comparteixo l'opinió del catedràtic d'Història Josep Fontana en el sentit que es tracta d'un exercici intel·lectual inútil, perquè les diferències entre ells són enormes. Així, assenyalava tres consideracions: el carlisme aspirava a aconseguir el poder per les armes, no pas pel vot; a instal·lar una monarquia absoluta, no pas una república democràtica; i tenia un fort component religiós, que costaria molt identificar amb la ideologia de la CUP, per exemple.