Una matinada qualsevol d'hivern a les pistes d'esquí nòrdic. Un treballador condueix pels camins encara foscos de la muntanya per trepitjar, marcar les traces i, si fa temps que no neva com és el cas d'aquest hivern, agafar neu d'allà on n'hi ha per escampar-la on el sol ja ha fet sortir de nou la pista forestal. És una feina silenciosa perquè quan l'esquiador arribi sembli que tot és allà de manera natural. Els treballadors de l'estació també han de tenir cura que els circuits de raquetes estiguin ben senyalitzats i no hi hagi perills als trajectes. Els camins a ple sol semblen passeigs, però a la natura no s'hi val refiar-se perquè en una jornada de mal temps o boira qualsevol es pot perdre al pati de casa... A mig matí arriben els aficionats a l'esquí i les raquetes. Els uns tenen assumit que paguen el forfet i el material si no en tenen i entren a l'estació a gaudir dels circuits marcats. Altres, generalment els usuaris de raquetes, sovint se sorprenen que els facin pagar un tiquet per accedir als senders de l'estació. Certament la societat no té cultura de pagar, aparentment, per tan sols caminar. I en aquesta situació alguns visitats fins i tot s'indignen i marxen. En altres entorns més urbans estan acostumats a pagar per tot, i sense qüestionar-s'ho. Fins i tot per aparcar el vehicle. No han vist els treballadors que de matinada preparaven els senders de la muntanya perquè no es perdessin.
