Quan començava en aquesta feina apassionant del periodisme, ja fa un grapat d'anys, recordo a Madrid un bon periodista, pare de família nombrosa, que en acabar la feina sempre es quedava a prendre «cañas» amb altres col·legues -quasi tots sense fills- per parlar del bé i del mal. Fa uns dies, un company de feina, també a Madrid, que acaba de tenir el seu cinquè fill, em deia sense vergonya que aprofitava l'hora de dinar per quedar sempre amb la seva canalla. Aquest reconeixement, no fa gaires anys, era impensable. Com era impensable veure passejar pares amb nens petits pels carrers o anar a fer la compra. Ja ni menciono canviar els bolquers. Fins fa molt poc, també, la gran majoria de les empreses (grans, mitjanes, petites; familiars o cotitzades) eren controlades per un club d'homes. Això es desplaçava en els mètodes de treball i en una organització molt jeràrquica, en què es controlava el personal per les hores que passava a la feina i l' afterhours. Les multinacionals van ser les primeres a canviar i aplicar nous models que, no cal dir, van anar afavorint que les dones trenquessin el seu sostre de vidre, aquell moment en la seva vida en què decideixen apostar per la família més que per la feina. Fa unes setmanes, en una reunió a Madrid de nou persones de diferents departaments, jo era l'únic home. El que ha d'importar en qualsevol professió no és el gènere de la persona ni la seva situació familiar, sinó el mèrit i la llibertat per poder i voler aconseguir uns objectius professionals. Anem cap a organitzacions de treball molt més flexibles, en les quals es perdi menys el temps, no sigui necessari fer tantes reunions inútils, i les noves tecnologies permetin treballar des d'on faci falta. Només així s'aconseguirà que tothom pugui assolir els seus objectius pel que val.
