En un nou intent, Catalunya vol tornar a provar d'organitzar unes olimpíades a les nostres muntanyes. Uns Jocs d'hivern el 2030. El Govern de la Generalitat, per boca de la seva portaveu, la quasi exconsellera Artadi, ha dit que «crearan un programa per preparar la candidatura». Aquest ha estat l'anunci literal, presentat amb to buròcrata. La iniciativa serà «innovadora, curosa amb el medi ambient, sostenible, amb energies netes i, per descomptat, potenciant el rol de les dones esportistes». Dit així pot servir per al que ens ocupa, per a un hospital, per a un pavelló d'esports o per a qualsevol fotesa pública pagada entre tots. No podia ser d'altra forma, ben pròpia de l'asèpsia actual i per quedar bé amb els cànons de la correcció política. Els temps els conviden a manifestar aquestes coses més enllà de quan entren en la batalla «processal».
Els pics del Berguedà i de més amunt és on se celebrarien les proves alpines, però tota la resta està per definir. Tot s'apareix ben rocambolesc i com una inacabable cursa d'obstacles. D'entrada, el Comitè Olímpic Internacional els concedeix a una ciutat, mai a un país o un estat. Per tant, la candidatura ha de ser: «Pirineus-Barcelona». I el lideratge haurà de ser tricèfal. Caldrà comptar amb la complicitat de l'Ajuntament de la capital, ara presidit per Ada Colau i ves a saber per qui en un parell de mesos. Si repeteix, l'alcaldessa actual no sembla una bona aliada. Per fer-ho més possible, caldrien dos governs del mateix color a la plaça de Sant Jaume. Passat aquest primer destorb, arribarà el següent: el Gobierno de Madrid. Sense la seva implicació, tot quedarà en un exercici de distracció per al personal. Agradi o no, és així. Les eleccions del pròxim mes podrien derivar en un nou 155 que convertiria el Govern català en un gran negociat dependent de Madrid amb una colla de buròcrates a cada conselleria. No m'imagino un Casado o un Rivera de presidents i fent gestions per obtenir la concessió pirinenca. Si m'equivoco, seguiria l'escull de voler fer els primers Jocs amb tres nacions: Espanya, França i... Andorra. Mirat des dels conciliàbuls barcelonins, allò que en diuen «el territori» (o sigui, nosaltres) s'ha començat a activar en forma de trobades d'alcaldes, consells comarcals, representants socials i actors econòmics. Caldrà coordinar i prioritzar multitud d'interessos perquè és molt possible que puguin topar amb interessos contraposats. Barcelona, Madrid, París, Andorra la Vella i Lausana a escala nacional tindran molt a dir juntament amb el Berguedà, la Cerdanya, l'Alt Urgell, i Occitània a l'altra banda de la frontera. I la Val d'Aran. I els francesos que venen les seves estacions com les «neus catalanes» i, ni que sigui per la denominació, volen i creuen tenir moltes coses a dir.
No em negaran que és complicat. Si totes aquestes desenes d'elements s'arribessin a posar d'acord (cosa poc probable), passaríem a la següent fase de detractors previstos, agrupats en dues columnes: l'ecològica i l'anticapitalista. Una batallarà per la preservació del Cadí i tot el Pirineu, mentre que l'altra mostrarà el rebuig envers l'economia extractiva. Els debats seran els de sempre: una despesa pública enorme per quinze dies de proves esportives i uns entorns malmesos amb obres sobredimensionades. Si malgrat tot ho aconsegueixen, veurem els anells i les fanfàrries sonant des de la Molina fins a Font-romeu. Si acaba passant, encara hi ha «allò» del canvi climàtic. Podríem fer els primers Jocs Olímpics d'hivern sense neu. I presidits per Felip VI. Com el seu pare en aquell llunyà 1992 a l'estadi de Montjuïc. Aquell dia sí que el món ens miraria... al·lucinat.
