La política del Regne Unit voreja la comicitat de la sèrie Sí, primer ministre. Riure per no plorar. Amb l'amenaça de la cap de l'executiu britànic, Theresa May, d'una pròr-roga llarga del Brexit, s'obre la porta a una crisi institucional difícil d'assumir pel país. L'endemà mateix del referèndum es va posar de manifest que els arguments dels que apostaven per la sortida estaven basats en unes fal·làcies que ni la premsa ni els polítics no van saber desactivar. El cert és que el sentiment de desprotecció dels ciutadans a Europa -davant d'uns estats obsolets, i incapaços de gestionar la globalització, i que mantenen segrestades les aspiracions d'una UE forta que esdevingui una eina democràtica per a la ciutadania- ha desembocat en un racisme latent a molts racons d'Europa que ha propiciat el Brexit i la creació de governs ultranacionalistes. Mentrestant, Xina, amb una arquitectura institucional que posa els pèls de punta als demòcrates, està treballant en el projecte «un cinturó, una ruta», amb el qual pretén en el futur controlar tot Euràsia. Però a la UE, amb més de 500 milions d'habitants, furguem en les diferències en comptes de jugar a geopolítica per evitar ser súbdits dels que poden controlar el món, i que llegeixen millor els signes del temps. Poden semblar qüestions llunyanes, però en un món hiperconnectat, els asseguro que el progrés local depèn d'aquests reptes.