Pertanyo a una generació en què a la nostra infantesa no teníem televisor a casa. En el meu cas en tenien els avis i els dissabtes a la tarda ens portaven a casa seva per veure els dibuixos de la Warner Bros i de Disney. Eren temps de la TV en blanc i negre i d'un sol canal. El meu primer record conscient de televisió va ser la final del mundial entre Anglaterra i Alemanya amb un menjador ple a vessar. Més tard vingué el segon canal, l'UHF. Durant la transició aquest canal es convertí en un canal de referència on molts esperàvem dissabte al vespre per veure La Clave, amb Balbín i la seva pipa, que aprofitava la temàtica d'una pel·lícula per fer interminables debats. Amb el temps, el govern de Felipe González permeté les televisions privades -Antena3, Telecinco, Canal Plus- i he de reconèixer que vaig tenir una bona enrabiada: com podia ser que un instrument tan potent com la televisió es deixés en mans de capitalistes?

En aquells temps el govern Pujol ja havia creat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb TV3 i Catalunya Ràdio. Sens dubte la creació de TV3 va ser un dels encerts més grans de l'època. Una televisió amb informatius dinàmics i emetent sèries de màxim nivell. D'aquells temps, qui no es recorda de Dallas, amb el malvat JR, la borratxa de la Sue Ellen, i el bo del Bobi. La TV3 de l'època va ser un instrument molt potent, amb uns resultats impressionants en el camp de la normalització lingüística i de la cohesió social del país. No tinc cap dubte que la Catalunya de final del segle passat -l'Olímpica, la que es va situar al mapamundi- no hauria estat la mateixa sense TV3.

La TV3 actual té moltes coses en comú amb aquella televisió i fins i tot en alguns camps ha millorat, no només perquè ha millorat la tecnologia, sinó perquè la professionalitat dels seus treballadors és cada cop més alta. Ningú pot negar que TV3 és una molt bona televisió. Només un exemple: a la franja matinal, una de les més competides en l'actualitat, Lídia Heredia demostra dia a dia que és una boníssima professional.

Ja fa uns dies la Lídia em va fer pensar molt. En una entrevista, va tenir una enganxada amb el polític Albert Rivera. Aquest va fer un atac furibund a la cadena i la presentadora li engaltà: «què es pensa vostè, que és el director qui fa les preguntes?». He de dir que des de llavors he estat donant voltes a aquesta frase i m'ha portat a moltes reflexions i he arribat a algunes conclusions.

TV3 és una televisió de qualitat, potser podríem dir fins i tot d'alta qualitat. Amb unes audiències espectaculars. El seu problema és que va adreçada a un públic molt concret i, agradi o no, el cert és que no serveix com a instrument de cohesió social. Es vulgui acceptar o no, és un instrument més al servei del procés. Molt probablement no calen ni directrius per part de la direcció, els seus professionals són convençuts processistes. Gairebé tots ells fan una televisió que només s'adreça a la meitat dels catalans. Si acceptem aquest fet, i ningú el podrà negar, falla el pilar bàsic d'una televisió pública, una televisió per a tothom.

I això com ho podem endreçar? Si estudiem una mica el model de televisió del segle XXI ens adonarem que tendim a la televisió de pagament. A casa som molt aficionats als esports del motor i des de fa uns anys si volem veure la Fórmula 1 o el campionat de Moto GP no ens queda més remei que subscriure'ns a una televisió de pagament. Aquest any n'hem de pagar dues, perquè els drets de les dues competicions estan repartits en dues cadenes, els cotxes en una de les grans cadenes de TV de pagament i les motos en una TV per Internet, el que t'obliga a tenir l'aparell al sistema de Smart TV.

Si som pragmàtics i acceptem la realitat, entenent que TV3 s'ha convertit en un canal monotemàtic del procés, i amb el model actual de televisió, sembla coherent que el milió de famílies que creuen en el procés paguin la «seva» televisió i així l'altre milió de famílies que no la veiem no pagaríem per un servei que no fem servir.