Ara fa exactament cent anys, una onada d'inestabilitat social a Barcelona impulsada per les reivindicacions obreres enterrava definitivament el primer projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que el febrer havia estat rebutjat pel Congrés dels Diputats amb la fúria tradicional -se rompe España- i amb l'acompanyament d'un boicot als productes catalans i d'una campanya d'oposició frontal de les diputacions castellanes. En veure rebutjat el projecte redactat per la Mancomunitat, Cambó va maniobrar retirant els seus diputats del Congrés per fer pressió. Va ser inútil; el gabinet presidit per Romanones va caure a l'abril i aquí es va acabar tot. El següent projecte d'Estatut no va anar al Congrés fins al cap de 13 anys, i potser no hauria superat l'habitual pinça entre les forces espanyolistes i els revolucionaris catalans si no hagués estat perquè el cop d'estat fallit de Sanjurjo va fer pensar a molts diputats que s'oposaven a l'Estatut que la República s'aguantava amb fils i calia comptar amb la plena adhesió dels catalanistes per defensar-la.

Que faci cent anys és una casualitat, però l'efemèride suggereix un cert paral·lelisme amb el present. Un camí es tancava aquells dies del 1919, i potser un camí es tanca aquest 2019 amb el procés sotmès a judici al Suprem. En tot cas, recordar-ho ens permet constatar que tot això fa molt que dura, i que algunes coses no canvien mai.