El cicle electoral que ara s'inicia, i que tindrà la segona part en unes tot fa pensar que properes eleccions al Parlament de Catalunya, ens portarà -esperem-ho-una mica de claror. En el camp espanyolista, per exemple, i malgrat els intents de dissimular-ho amb europeisme de bandereta o barroeres tècniques de pink-washing, Ciutadans, alineat amb el PP i Vox, ja no podrà continuar amagant la seva naturalesa nacionalpopulista i de dretes.
En el camp de l'esquerra i l'independentisme, que és el que m'interessa, la principal mala-bona notícia és la crisi de Podemos i l'espai Comuns. Una mala notícia perquè, amb tots els malgrats que vulgueu, el 15-M i l'aparició del partit de Pablo Iglesias és el millor que ha passat a la política espanyola amb capital a Madrid els darrers 15 anys, també pel que fa al debat (pluri)nacional. Dit això, la descomposició parcial de l'espai dels Comuns està tenint un efecte secundari positiu en propiciar l'apropament a ERC i a la CUP de persones i col·lectius provinents de l'esquerra de tradició no independentista. Unes incorporacions que haurien de portar el partit d'Oriol Junqueras a abandonar, ni que sigui una mica, el centrisme on s'esbatussa amb l'espai postconvergent, i els i les cupaires a admetre obertament que l'espai de la unitat popular no pot limitar-se, només ni principalment, a l'anomenada Esquerra Independentista i els seus amics habituals. De fet, tot fa pensar que només en aquells municipis on s'hagi treballat molt, molt bé i, sobretot, on es presentin candidatures àmplies, la CUP resistirà la tendència a la baixa producte, entre molts altres factors, de la seva invisibilitat tant al judici del TS com a les eleccions espanyoles i europees.
Paradoxalment, tot i estar més dominat que mai per la vella ICV i els sectors espanyolistes als quals ara representa, Catalunya en Comú Podem torna a repetir la jugada Xavier Domènech i presenta de cap de llista al Congrés una persona com Jaume Asens, de coneguda proximitat ideològica amb el sobiranisme, reconeixent així que els seus votants se situen molt més a prop de l'independentisme del que a les direccions els agradaria.
La clarificació política afectarà també, i ja era hora, el galimaties postconvergent. Un món que ha fet un viratge ideològic sincer cap a l'esquerra, producte de la fugida dels sectors més dretans i del trencament polític i emocional amb determinades elits econòmiques del país, però que per la mateixa inèrcia electoral i pel pòsit de tants anys acabarà prioritzant els sectors socials tradicionalment afins. Sobretot a Barcelona, on la candidatura encapçalada de facto per Elsa Artadi no podrà renunciar a dirigir-se a aquells votants de dreta liberal i moderada, que no són pocs en aquesta ciutat cada cop més prohibitiva, i que, d'altra manera, podrien acabar caient en braços de Manuel Valls i la seva colla.
En definitiva, amb una mica de sort (és un dir) sortirem d'aquest cicle electoral amb l'espanyolisme liderat obertament per la dreta, amb l'independentisme repartint-se millor tot l'espectre polític democràtic i amb la incògnita de saber si una ERC més d'esquerres i una CUP menys sectària seran capaços, en el futur proper, d'arribar a acords estratègics que reforcin l'independentisme d'esquerres.
