Caminant per la Sèquia de Manresa vaig trobar uns senyors en bicicleta aturats, conversant d'una manera una mica acalorada sobre el temps i el canvi climàtic, pel que vaig escoltar un d'ells ho negava rotundament. No vaig voler intervenir però sí que em va fer pensar que hi pugui haver persones que ho neguin amb tal vehemència.
El 21 d'octubre del 1989, representants de 67 governs, 11 organitzacions internacionals i la Comissió de la CE es van trobar a Noordwijk, ciutat a la part d'Holanda meridional. El seu objectiu era aconseguir compromisos per a la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle. Tot i que es va realitzar una declaració política, no es van adoptar mesures concretes. El ministre suec, en declaracions recollides per The New York Times, va dir: «Estats Units ha bloquejat l'acord». Bush va guanyar les eleccions el novembre del 88, encara que uns mesos tard, l'abril del 1990, va complir la seva promesa d'organitzar una conferència. No així de parlar de canvi climàtic. Noordwijk ja havia passat. El president no va pronunciar les paraules «canvi climàtic», «efecte hivernacle», ni «escalfament global». Ni va convidar la Xina. Documents filtrats per The New York Times van demostrar que l'estratègia era política: «El canvi climàtic havia deixat de ser ciència per convertir-se en política».
Les dades són demolidores. Segons l'Organització Meteorològica Mundial els últims quatre anys han estat els més càlids des que hi ha registres. La Península Ibèrica és la regió d'Europa més vulnerable: augment de temperatures, sequeres, incendis, reducció d'aigua, augment del nivell del mar, escalfament oceànic. Impactes que han començat a manifestar-se amb força, mostrant la cara amarga del canvi climàtic. Científics de Nacions Unides han advertit que l'any 2030 les emissions globals han de reduir-se el 45% per evitar un augment per sobre d'1,5 ºC. La política no es mou tant com es necessita.
En la península que se'ns asseca i crema tenim legislatura liquidada i el Congrés no ha estat capaç de tirar endavant la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica. El Govern de Pedro Sánchez va presentar el seu avantprojecte de llei massa tard fins i tot per poder discutir-lo. El temps corre, però les polítiques van molt lentes per interessos econòmics i per falta de valentia.
En les tres dècades d'intermedi entre el 1988 i el 2018, el canvi climàtic s'ha tornat perceptible a ull nu. Rècords de temperatures, incendis més grans, huracans més potents, sequeres més intenses, pluges més torrencials. Malalties i fam. Desplaçaments massius. Els humans ens mirem perplexos els uns als altres, alhora que els nostres líders xoquen una vegada més, com a Katowice, amb la realitat dels interessos privats en la diplomàcia. Igual que a la fi dels 80, el neoliberalisme és davant nostre. Aquesta vegada, el temps és molt més escàs. Mentre anem al desastre alguns partits polítics espanyols es defineixen com el que són. Bé el trident ultra i dretà és variat en les seves idees sobre el que tenim amb el clima, Cs ho ensenya a les seves escoles d'estiu, a la seva manera, amb el seu neollenguatge, amb tallers com «Una resposta liberal enfront del canvi climàtic». El PP, que va tenir a la seva mà sis anys per adoptar mesures contra el canvi climàtic, negava aquesta realitat perquè el cosí de Rajoy, segons ell, li assegurava que tot era mentida. Les seves polítiques durant els anys de govern van ser un flagell per a la lluita contra el canvi climàtic. Recordem a l'hemicicle les paraules d'Hernando mofant-se de la pujada del nivell del mar a causa del canvi climàtic, del qual deia que eren coses d'ecocomunistes. Bé, aquest aprenent de Trump va ser l'encarregat de presentar una proposició de llei sobre canvi climàtic del PP l'any passat. Alguna cosa van canviar. La presidenta de Vox a Madrid pensa que el canvi climàtic és una enganyifa. I el partit defineix les advertències científiques de presa de pèl.
Mentre anem al desastre, tenim un creuer que sortirà amb la intenció de demostrar que la Terra no és rodona, sinó un gegantí disc vorejat per una paret de gel. Ni Pols ni forma circular. 2020 és l'any triat per al que, segons els terraplanistes, serà la seva gran «aventura». Bé, amb les proves que tenim avui dia, negar que per culpa de l'actuació de l'home estem deteriorant de forma irreparable, si no l'aturem, el nostre patrimoni més preuat, que és la terra i també naturalment el clima, és posar-se a la mateixa alçada d'ignorància que aquesta tropa que he comentat abans que diu que la Terra és plana.
