20 de març de 2019
20.03.2019

Antígona al Suprem

19.03.2019 | 23:09

Hi ha clàssics que mai no estan fora de lloc, encara que expliquin històries de temps remots. Per exemple, Antígona, que he tornat a llegir aquests dies. Recordem breument què narra aquesta tragèdia grega escrita per Sòfocles fa gairebé vint-i-quatre segles. Creont, rei de Tebes, prohibeix sepultar el cadàver de Polinices, un príncep tebà que s'havia alçat en armes contra la ciutat. La germana d'aquest, Antígona, desobeeix i el sepulta, per motius de pietat religiosa. Detinguda, ella i Creont protagonitzen un debat que enfronta el deure d'obeir les lleis, per un costat, i el d'obeir els propis principis ètics i religiosos, per l'altre. Creont defensa l'Estat, el qual considera que s'afebleix quan tolera la desobediència, fins al punt que fer els ulls grossos porta a l'anarquia. Antígona defensa que les «lleis no escrites dels déus» passen al davant de les lleis humanes, i accepta el càstig que li pertoqui per haver fet allò que, en el seu fur intern, se sentia obligada a fer. Malgrat que és filla del qui fou el seu cunyat, el rei Èdip, Creont condemna Antígona, i no se'n desdiu ni tan sols quan el seu propi fill, Hemó, li fa saber que el poble és un clam a favor de la noia. Com que és una tragèdia grega, acaba malament, però el final no ens ha de fer perdre de vista la força i la vigència del debat.


Llegint les paraules d'Antígona davant Creont he pensat en els discursos d'Oriol Junqueras i Raül Romeva al principi del judici del Procés, o en les respostes de Jordi Cuixat, plens de fermesa en el deure de seguir determinades conviccions al marge del seu encaix amb la legalitat espanyola; més subtilment, els arguments de «ponderació d'obediències» que han exposat altres processats van en una direcció semblant. Tots ells es mostren convençuts de tenir un mandat popular per fer les coses que han fet, que passa per damunt de qualsevol altra consideració. Afirmen que aquest mandat és més legítim i els obliga més, que l'article 2 de la Constitució o les normes de l'Estatut sobre la seva pròpia reforma. I malgrat que els seus advocats procurin reduir al mínim el possible càstig, perquè tampoc no cal ser ximple, apunten, com Cuixart, que ni se'n penedeixen ni fan propòsit d'esmena. Com a Tebes, se sent una gran remor popular a favor de la seva innocència i en contra del càstig, però aquesta remor s'escolta a Catalunya i amb prou feines arriba a Madrid. I quan intenta arribar-hi, engeguen el descomptador de manifestants.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.