Podem pensar en Manresa, però la realitat és extrapolable a qualsevol ciutat mitjana o gran de Catalunya. Costa, i fa mal, parlar de guetos i de segregació, però la realitat del país és força més cruel del que a molts ens pot semblar, per molt que ens posem una bena als ulls i que els caps de setmana vegem restaurants i espais d'oci plens. Per posar remei als grans problemes vinculats a la pobresa, el millor és afrontar-los a partir de grans consensos i de determinació. Pobresa que es manifesta en l'alimentació, en l'ensenyament, en l'habitatge, en el món laboral...

El problema de la pobresa s'ha estès com una taca d'oli en la darrera dècada i és fàcil constatar-lo en molts àmbits, un dels quals és a les escoles. Aquest dimarts una petita escletxa de llum ha aparegut en forma d'acord de país per atacar la segregació escolar. L'objectiu és frenar les escoles gueto. Soc conscient que hi ha divergències i que no tothom combrega amb el contingut d'aquest acord que preveu un increment pressupostari i accions en els propers quatre anys per intentar que el nostre sistema educatiu sigui més integrador i just. Amb les discrepàncies que vulguem, però hem començat a moure'ns i a buscar medecines per curar la malaltia. Han fet falta anys i anys per adonar-nos, com a societat, que tenim problemes, com aquest, que se'ns fan grans i se'ns escapen de les mans, com és el de la segregació escolar.

A Manresa i arreu de Catalunya, tothom ho sap, des de fa una colla d'anys hi ha centres d'ensenyament que s'han convertir en guetos. Es parla d'escoles que acullen molta immigració, encara que probablement seria més encertat parlar d'escoles amb molts infants de famílies pobres. A Barcelona hi ha centres molt elitistes plens d'alumnes estrangers, fills d'alts executius i de famílies benestants que mai es consideraran guetos, en el sentit marginació social.

A les nostres ciutats, la segregació també es fa ben visible en l'àmbit de l'habitatge. Moltes famílies han quedat fora d'un sistema desbordat, que no ha sabut atacar la crisi, ni les conseqüències que se n'han derivat. La societat, en general, és més pobra, encara que uns quants s'hagin enriquit més. Tots sabem que una part significativa de l'ocupació il·legal va lligada a la necessitat de subsistència més bàsica, a la misèria. També sabem que hi ha ocupació reivindicativa contra la banca i el gran capital, però majoritàriament l'ocupació il·legal és una fugida endavant de persones i famílies que no tenen un espai de convivència digne.

Als pobres no els podem desatendre. Els ajudem d'una forma clara en allò més bàsic, que és l'accés al menjar, a través de la Plataforma dels Aliments que ens assegura que no es passi gana. A Manresa hi accedeixen 1.400 famílies al mes, el doble que deu anys enrere. Però amb l'alimentació no és suficient. Necessitem que el dret d'accés a un habitatge digne sigui alguna cosa més que un punt de la Constitució.

L'educació és la gran eina i no hem d'estalviar diners ni recursos per aconseguir que les noves generacions estiguin ben formades. Una educació més justa i integradora pot transformar aquesta societat que genera llocs de treball precaris i mal pagats. És un canvi amb una previsió d'anys, però és l'únic camí si volem que en el futur la nostra societat sigui cohesionada. Si no ho fem així, acabarem sent com aquelles ciutats del tercer món en les quals hi ha minories que viuen en urbanitzacions de luxe i amb totes les comoditats, i la majoria trampeja la misèria com pot.