En les eleccions generals del proper 28 d'abril hi ha en joc molt més que una nova composició de les Corts Generals i l'elecció d'un nou govern. Hi ha un model de vida, un model de democràcia i, amb ella, una nova interpretació de les llibertats, individuals i col·lectives.
No comparteixo l'opinió d'alguns sectors de titllar Espanya d'una democràcia de baixa intensitat, i encara menys d'una democràcia «segrestada» per unes elits, suposadament, poc democràtiques. És perfectible, per descomptat. Té deficiències en alguns sectors clau, segur, però si la posen en el lloc dinovè, entre cent seixanta-cinc països, i la declaren «democràcia plena», vol dir que disposa de tots els elements, considerats essencials, per ser un país clarament democràtic.
Dit això, arribar fins aquí ha estat difícil, i costa molt més pujar que baixar. En temps de governs del PP hem vist com algunes de les lleis fonamentals tenien modificacions que posaven en perill conquestes aconseguides i que consideràvem intocables. Res és intocable, com podem veure, en tot lloc i moment.
Aleshores, hem de tenir clar que el que hi ha en joc, el 28 d'abril, és anar endavant, o tirar enrere. Tan senzill i tan dramàtic alhora. Som en una UE trasbalsada per alguns partits que pretenen fer-la implosionar i que es perdin tots els guanys aconseguits. I ara, a Espanya, ha arribat el que crèiem impossible, un partit de dreta-dreta, en clara competició amb el PP i amb Cs, que s'han llançat a competir el seu espai per mirar d'ampliar votants. I tots tres sense cap mania a l'hora de pactar, si la suma dona.
He de dir que en alguns moments aquests partits fan por. Por per la lleugeresa a l'hora de tractar canvis legislatius de gran importància, i por per com tracten determinats problemes de la gent més necessitada o els col·lectius més desfavorits, que més que ajudar, volen arraconar.
L'afany pel poder comporta atropellaments a l'hora de decidir candidats, i a l'hora de llançar promeses electorals. Cada dia volen tenir grans titulars, i no importa si són a costa de criticar o posar les culpes sobre qualsevol sector d'actualitat. Si després veuen que s'han equivocat o l'han confós per un altre, és igual. No calen disculpes perquè la roda ha de continuar girant, i un dia fa oblidar l'anterior... És la improvisació permanent, i la recerca de titulars, per «estar al dia».
Es busca simplificar problemes de gran complexitat, per fer veure que en quatre dies els grans temes poden ser resolts. No volen entendre que tot necessita ser pensat i repensat, i que no hi ha solucions fàcils en un món complex i global. D'aquí la por a un govern improvisat, amb un programa fet de trossos de declaracions i invencions, i uns personatges fets pujar a primera línia per manca d'altres candidats, o resultat de les batalles internes entre competidors.
El nivell de la política ha sofert una baixada considerable, i no ens podem permetre no posar els millors en els llocs de més responsabilitat. Tampoc ens podem permetre continuar batalles estèrils com les viscudes a Catalunya, creient que es pot vulnerar la llei i l'estat de dret, simplement perquè un sector així ho vol.
En aquestes eleccions ens hi juguem tenir unes Corts Generals progressistes, dialogants i obertes a canvis profunds, però sempre sota l'imperi de la llei. Aquí i allà, i malament aniríem si allà el tripartit de dretes arribés a sumar per governar. La inestabilitat i la confrontació serien habituals, i provocarien conflictes permanents que perjudicarien tot el conjunt.
El que hi ha en joc és un futur engrescador i ple d'esperança, o un de confrontació i retrocés, en múltiples facetes de la vida que crèiem haver conquerit de manera definitiva. Res és definitiu si no es lluita per mantenir-ho. Tinguem-ho clar, i cada dia que passa tenim mostres de la cara de la dreta més descarnada.
