Quan sento els discursos furiosament anticatalanistes (de vegades, directament anticatalans) dels candidats de PP, Cs i Vox tinc la sensació que puc posar-me en la pell dels catalans dels anys trenta que sentien Primo de Rivera, Lerroux i Gil Robles. Vist com va acabar tot allò és inevitable pensar que, si no tenien por, n'haurien hagut de tenir. Estaria bé tenir present aquest efecte de túnel del temps quan sentim Cayetana Álvarez de Toledo Peralta Ramos, comtessa de Casa Fuerte, una dona modigliànicament pija que crisparà molts catalans i que encarna una paradoxa colossal: representa que ve a Catalunya a combatre l'epidèmia tòxica del nacionalisme i a receptar relativisme identitari justament ella, a qui haver estat filla d'un francès, educada a Anglaterra i criada a Argentina no ha esborrat ni una molècula del nacionalisme espanyol indissimulablement autoritari que porta als gens per obra del seu arbre genealògic d'aristòcrata espanyola pels segles dels segles amén. Cayetana Álvarez Etcètera és com Vargas Llosa denunciant el càncer del nacionalisme davant un mar de banderes espanyoles reunides per Societat Civil: una paròdia. Però per ridícula que sigui, Cayetana Álvarez Etcètera és una màquina de generar irritació massiva. Incorporar-la a ella i a Vox dins el zoo del postprocés, i que l'independentisme narcisista hiperventilat li proporcioni munició, pot fer aquest túnel del temps massa realista.