És la millor hora del dia per estar-se al carrer. Ell ho sap i, per això, seu parsimoniosament al banc en aquest primer dia de primavera i, després, s'expandeix com el Blandiblub (la canalla d'ara en diu Slime). Amb la mà esquerra parla pel telèfon mòbil que sosté davant de la boca com una torrada a punt de queixalar. Amb l'altra mà regira una bossa de plàstic, blanca i opaca, d'on treu un grapat de molles de pa que llAnça als coloms que volten disseminats per la plaça. De sobte, una dotzena de bèsties alades es concentra a un metre dels seus peus i picotegen amb ànsia el pa del terra. Creia que estava prohibit alimentar els coloms a la via pública. Però, és clar, que estigui prohibit no vol dir que no es pugui fer. Aquest senyor ho fa un cop, dos, tres, quatre... sense deixar de parlar per telèfon en cap moment. Pobres coloms, tanta gràcia que fan als infants i tan poca, als adults. Ja som incapaços de mirar-los i veure-hi la tórtora que surt del barret dels il·lusionistes o l'esperit de llibertat que simbolitzen. Només hi veiem rates amb ales i els excrements corrosius que empastifen mobiliari urbà i balcons d'edificis. Amb el temps observem i vivim les mateixes coses de diferent manera.

Abans, per exemple, els morts desapareixien del tot. Ara no. El Facebook em recorda que és l'aniversari d'una persona que va morir fa mesos. Entro a la seva cronologia -per morbo, sí. Hi ha persones que la feliciten. Escriuen: «Passa un feliç dia!», així mateix i amb l'admiració final, com si acabés de bufar les espelmes del pastís. No envies aquest missatge si saps que el teu conegut virtual -no pot tenir una altra definició- ha finat. Si ho escrius és per inèrcia, perquè el mòbil t'ha avisat que era el seu aniversari i tu va i el felicites. He llegit uns quants d'aquest missatges i, entre tots, un que m'ha agradat: «T'escric perquè és una manera de mantenir-te viva i present, d'imaginar-me que continues fent anys».

El senyor que donava menjar als coloms ha marxat. Es creua amb un skater i un gos cadell que corre al seu darrere. El noi s'atura a veure aigua a la font i el gos ho aprofita per empaitar els ocells que s'envolen alhora.

(L'endemà del Dia del Pare li vaig demanar al meu, de pare, sobre què volia que parlés en aquest article, i em va dir que de la primavera. La llum banyava el menjador del pis amb una força inhabitual i enlluernadora. Ell em va dir, tot reposant els peus en una banqueta: «Mira que bé s'hi està, ara i aquí, amb aquest sol que entra pel balcó!». Em sembla que avui no he sortit victoriosa parlant de la primavera, pare. Ho has fet tu per mi).