Tot recte. Així és com descrivia en l'adolescència un amic al trajecte per mar entre Barcelona i l'Índia. Després ja va reflexionar, però durant una bona estona així era perquè així ell s'ho pensava.

Però no, no pots anar recte per mar de Barcelona a l'Índia per molt que algú s'ho pensi.

L'anècdota m'ha vingut al cap per la creixent tendència a radicalitzar posicions, ja siguin partits polítics o ciutadans a títol individual, sobre la independència de Catalunya, que és legítima i possible. Però, com passa amb tot, la clau està en com convertir les paraules en fets.

I, fins i tot, en com trampejar els que s'ho miren tot des de molt lluny i que quan hi ha un problema ni el veuen des de la distància o veuen gegants i no molins. El resultat és una creixent llunyania, línies divergents en l'horitzó. Tots hauríem hagut de fer molt més perquè ens entenguessin a fora i per fer entendre aquí la visió externa de Catalunya.

Així que per assolir un objectiu toca anar amb molt de compte amb els que ho veuen tot recte tant d'un bàndol com de l'altre, i anar treballant de forma fiable i constant amb els que es cuinen les truites amb què somien. Perquè els que ho veuen tot recte, el que acostumen a tenir al cap és la seva visió de les coses i no pas la realitat. A vegades, fins i tot, s'obliden de Sicília, Egipte i tota la Península Aràbiga.