És l'església de la simplicitat i la proporcionalitat, un temple de pedra aixecat sobre l'horitzontal dels camps que la fan més gran, com si la seva majestuosa verticalitat fos més pròpia d'un oracle sobre les aigües dels solcs que ha obert l'arada del pagès. Un oratori en la terra dels conreus que fita els ulls en les fileres de pedres que s'enfilen com en una escala de Jacob que vol arribar al Cel. Una possibilitat d'ascendir d'aquest món a l'altre per retrobar-nos amb els que ja no hi són o, simplement, per recuperar el paradís que perdérem per la temptació de la serp.
Aquesta obra romànica del segle XII és una pregària feta pels carreus sense polir que vol expressar els sentiments de l'ànima, sense subterfugis que distreguin l'esperit, com si l'ésser humà comparegués davant del seu Creador en una figura de fang, i amb l'Esperit de Déu alenat al seu damunt. No busca la bellesa i, tanmateix, crea un encís veritablement colpidor perquè l'home i la dona s'emmiralla en l'esforç i el credo dels seus ancestres.
La porta d'entrada a aquest temple és al sud, amb dos arcs de mig punt adovellats i en gradació; la coberta està mitjançant una volta de canó de mig punt, reforçada per mitjà de dos arcs torals; amb quatre finestres, una al mig de l'absis, dues a la façana sud i una a la de ponent, on també s'aixeca un campanar de cadireta de dos ulls, des d'on les campanes cridaven a la pregària i parlaven amb el Totpoderós; i l'església té un únic absis semicircular a l'est, on neix el sol, perquè els fidels vagin de les tenebres a la llum, on es troba l'altar i una reproducció del seu frontal o antependi, l'original del qual és al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Aquest frontal del segle XIII, d'autoria anònima, és una veritable meravella icònica sobre la Mare de Déu que trobem en el cos central, ricament vestida a l'estil bizantí, amb el Nen Jesús assegut a la falda i lleugerament girat a la dreta per impartir la seva benedicció. A l'obra hi apareixen dos cossos més, a banda i banda de l'anterior, subdividits en dues parts, que s'interpreten cronològicament d'esquerra a dreta, amb les escenes de l'Anunciació i de la visita de Maria a la seva cosina Elisabet; el Naixement; l'adoració dels Mags; i la presentació en el temple.
Aquest retaule ens mostra cada figura com un arquetip bíblic que descriu -a la perfecció- les persones d'aquell XIII segle en què foren pintades, humanitzant el hieratisme romànic a través del misticisme que traspuen els seus personatges. Éssers amb la silueta perfectament definida i delimitada, transmutant la profunditat del dedins per una traça de sentiments que emergeixen de la fusta i atreuen i fascinen la persona que els observa en una reacció i una simbiosi d'anada i tornada.
Impressiona la simbologia cromàtica i de les formes, l'equilibri auster de les imatges i la simetria d'aquest frontal que juga amb les proporcions dels cinc compartiments del retaule, amb un eloqüent horror vacui (temor al buit), i una orientació dels cossos -a dreta i esquerra- que els fa vèncer la manca de moviment. Resulta especialment captivadora la mirada de la Mare de Déu, que sembla que et pugui llegir el pensament i copsar l'estat anímic amb què la contemples, experimentant -en tot moment- el caliu transcendent i acollidor d'uns ulls sobrenaturals i unes mans estilitzades i volgudament allargades per emparar, acollir i auxiliar tothom.
Aquesta església és un espai en la mida justa perquè l'ésser humà es retrobi a si mateix i s'interrogui, amb la intimitat que brinden les formes arrodonides com en un claustre matern petri, on la poca llum per les obertures escasses és suplerta pel foc del cor que s'abranda amb la comunicació directa amb el Pare Celestial, com quan, en el Sinaí, Moisès es trobà davant l'esbarzer encès.
Santa Maria d'Avià és l'interior de la humanitat tota sencera perquè l'estimació del que ens és propi ens acosta més a tots els altres, coneguts o desconeguts, i ens fa ser autèntics, intemporals i universals, amb la capacitat d'impressionar, commoure i entendrir.
