26 de març de 2019
26.03.2019

Segur que tomba?

25.03.2019 | 23:18

Després de les declaracions del que va ser major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, i de la reeixida manifestació a Madrid del dissabte 16 de març amb el lema «La autodeterminación no es delito. Democràcia és decidir», cal començar amb dues preguntes pertinents: com –ja no dic quan– es trencarà la situació actual? Seguint així, segur que tomba? L'esmentada manifestació, potent i cívica com totes les que han organitzat l'ANC i Òmnium, va acabar amb el cant coral de L'Estaca, de Lluís Llach, que s'ha fet icònic. Al teatre en què s'ha convertit el Tribunal Suprem, es perden temps i energies a voler demostrar l'indemostrable, en la línia de donar pàtina de legalitat a les raons d'estat com feien els antics consells de guerra, perfectament explicats al llibre «Jo acuso. La defensa en judicis polítics», de l'advocat Benet Salellas, de Pagès Editors.

Aixoplugat l'ampli espectre de partits parlamentaris espanyols en la zona de confort que els suposa una interpretació esbiaixada de les lleis (i, si no són prou favorables als seus interessos, les canvien de seguida que poden), es mantenen sords i ferms amb la confiança del que té la paella pel mànec. I davant d'un contenciós que s'hauria de resoldre per altres vies de seguida acudeixen a les forces d'ordre públic i als tribunals, que són quasi sempre jutge i part. Un exemple recent: una magistrada arxiva la denúncia per la brutalitat exercida per la Guàrdia Civil l'1 d'octubre del 2017 a l'escola de Castellgalí, dient que la llei emparava l'ús de la força.

En qualsevol país democràtic, una protesta ferma, coherent i sostinguda de les característiques de les que s'ha portat a bon terme durant els darrers anys faria moure alguna fitxa i es cercaria un punt de distensió. Aquí, res de res. Al contrari, enrocament, amenaces i mala llet, diguem-ho clar.

Per això és desesperant no poder negociar amb ningú perquè, d'entrada, no et reconeixen com a interlocutor, sinó com a súbdit. Més enllà que l'habilitat negociadora –a vegades ingènua– de determinats càrrecs polítics sobiranistes no ha estat adequada i ens ha fet entrebancar. Per altra banda, la voluntat anorreadora de la realitat nacional catalana és llarga en el temps. Fins i tot ho veu i ho explica amb claredat i detall el catedràtic madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera, al seu recent assaig Determinació nacional. Catalunya davant l'ofensiva espanyolista (2009-2018), traduït i editat per Voliana Edicions.

La revolució popular de l'1-O haurà de tenir, doncs, continuïtat per altres mitjans més imaginatius i alhora incruents, naturalment. En Trapero ens ha demostrat que qualsevol estructura subestatal que tinguem forma part de l'ordenament jurídic espanyol i no hi podem pas comptar sense haver trencat immediatament abans i amb altres suports l'actual statu quo. L'alliberament segle XXI o, si ho voleu, 5.0 té a Catalunya un excel·lent laboratori per experimentar. Fins ara la humanitat ha utilitzat –i així segueix avui dia en altres parts del món– la violència i l'ús de la força per trencar els conflictes enrocats i donar sortida als interessos geoestratègics. Aquí hem de seguir lluitant pacíficament, per tarannà i composició social, però convé activar amb major diligència escenaris innovadors que, internacionalment, ens puguin afavorir. Fins ara la història no ens ha anat a favor. Però, ni que sigui per un senzill càlcul de probabilitats, algun dia reeixirem. Però mentrestant hem de fer bé els deures i se'ns ha d'explicar eficaçment la nova manera de lluitar, sense imaginar falses expectatives com les que es van vendre un any i mig enrere. Una desobediència coordinada, combinada amb suports externs, esdevindrà tard o d'hora indispensable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.