Copes de la cristalleria fina a la vitrina. Trencadissa. Trencadissa gran quan ningú no atura el terratrèmol. L'afegit, si és que s'enganxa, és una cicatriu definitiva en aquell cristall curosament creat. Alumnes sacsejats per la ment maldestra d'un abusador vestit de mestre, de referent, d'autoritat en l'educació.
Massa casos sobre la taula. Pràctiques invisibles o visiblement permeses. Tot plegat. L'escola com a espai refugi per a la maldat. Permissivitat de fa unes dècades avui impossible d'imaginar. Pecats amagats sota llençols de convent, en molts casos. Què no havíem entès durant anys del sexe, del respecte, dels compromisos cèlibes i de la permissivitat de laics a l'hora d'abusar de les criatures que tenien a la vora?
Justícia a la segona volta. A la primera, el dolor pels fets, pels silencis propis, pels imposats. I ara, declaracions de les que congelen la sang. Relats que no volem entendre. Preferim ser ignorants de la delictiva constatació.
Avui, Maristes i Barcelona. Però demà... Demà podria ser el cas de qualsevol altre lloc. La pràctica no ha tingut límits territorials ni religiosos. Això sí, massa tels i massa espessos, massa tanques i massa ulleres fosques que ens han tapat realitats, crues. Per a molts només imaginables en relats ficticis i malvats. Silencis de dolor davant les balances de la Justícia. I copes trencades amb la cicatriu.
