Els rendits seguidors del judici més important des del 1978, retransmès en directe pels mitjans majors de Catalunya (i pel Canal 24 de TVE a tot Espanya), hem entrat en la fase dels guàrdies civils. Declaren sense que els puguem veure la cara i en lloc del nom s'identifiquen amb un parell de lletres seguides de números. Només escoltem la seva veu mentre les pantalles mostren les cares de sorpresa dels processats i al jutge rialler. Sentim les seves inflexions, el seu to, les pauses, el seu vocabulari i la seva pronúncia catalana en algunes expressions que intercalen. Per tant, és fàcil concloure que no són els vinguts des de les terres del «a por ellos». Són ciutadans amb els quals convivim. Va quedar ben clar quan un dels fiscals va preguntar pels fets del dia de la ignomínia a l'institut Quercus de Sant Joan. Excepte un, tots desgranen arguments molt similars. Números rasos, un capità i un tinent han deixat anar allò de les cares d'odi que els atemorien, la ràbia continguda i els insults esgarrifosos. Al tinent, sibil·linament i casualment, se li va preguntar per les conseqüències patides en el seu àmbit privat. Va relatar que té un fill que està orgullós de la feina del seu pare i que vol seguir les seves passes. Matriculat a un centre educatiu del Baix Llobregat, va ser forçat a sortir amb una pancarta a protestar per les accions perpetrades pel seu pare. He de confessar que practico l'empatia més enllà del que és saludable i, si és cert, el seu enuig és comprensible. Tots els que ho som (de pares) sabem que és el més sagrat.
Però a partir d'aquest punt cal exigir-li rigor, serietat i complir el que prediquen com a valors del seu cos. Entre ells, l'honor i el servei a tots els ciutadans. Tractar a tothom igual. Com si un dels que l'esperaven compactats per rebre patacades fos el seu fill que van forçar a protestar. Els vídeos enregistrats als dos centres d'ensenyament de Sant Joan són molt aclaridors. Li recomano que els vegi amb el seu hereu, tal com he fet jo. Es veuen escamots d'homes alts i rabassuts, tots quadrats, amb uniforme verd, boina, porres, cascs i escuts. Sense miraments comencen a repartir a persones que també tenen famílies com ells. Cal constatar que abans un oficial va fer un intent de mediació i poc després un agent es va endur un cop de cadira. Però es veu festa, gresca i determinació fins que comencen a picar indiscriminadament. Tornant al nostre home de verd, puc imaginar el seu enuig gremial agreujat amb qualsevol activista de la independència. Voldria saber si atendria a la seva caserna i sense reserves un ciutadà que hi acudís amb un llaç groc a la solapa. Qualsevol professional públic ha de deixar a casa la seva ideologia. Ells no ho fan. És probable que alguns dels mestres de l'escola del seu fill tampoc. Imagino que quasi tots odien els independentistes i temo que una majoria quasi unànime ho tindrien en compte a l'hora d'auxiliar-los. I m'han sorprès quan, després de llançar bravates de tota mena abans del dia dels fets, dient que eren la tempesta i amb tants cops de bastó donats, ara apareguin per allà al Suprem esquívols i curts de memòria. Els havia imaginat més homenots.
I una escletxa final molt remarcable. Als mitjans unionistes comencen a acceptar que el relat de la violència que volen fer passar com a veritat judicial fluixeja. Cal estar atent a aquesta via d'aigua que apareix a la sala de vistes. És segur que els processats perdran la partida en forma d'anys de presó, però potser no serà per la golejada esperada que fa salivar les dretes espanyoles. Si la sentència no és tan dura com esperen, maldaran, no respectaran la decisió de la justícia ni acataran tot el que fan acatar als altres. Perquè, des de sempre, una cosa és receptar i l'altra prendre.
