La CUP ha instat el president Quim Torra a reconèixer que la «aquesta legislatura està esgotada», i a convocar eleccions si no es veu amb cor de governar. En Joan Barbé, company dominical en aquestes pàgines, ha comentat davant aquesta notícia: «Una bona part de la ciutadania catalana dona per esgotada la paciència i ja no es creu cap suggeriment, aquest és el problema». És una diagnosi correcta, al meu modest parer. Efectivament, són molts els catalans que davant els darrers esdeveniments entonen un «ja n'hi ha prou!». Però, ben mirat, l'esgotament de la paciència va estar en l'origen i ha estat un dels combustibles del creixement de l'independentisme i del conjunt d'accions que sintetitzem, amb més o menys rigor, sota el nom de Procés.
Paciència té dos significats: suportar els mals sense plà-nyer-se (el «pacient» és qui «pateix» una malaltia), i esperar amb calma una cosa desitjada que triga a arribar. Només des de certes creences, sobretot religioses, es considera benèfic el patiment dolorós, però en canvi la capacitat d'esperar allò que triga sense perdre els nervis té una consideració positiva en la majoria de sistemes de pensament; sobretot si no es confon amb la resignació, que implica la renúncia a intentar canviar les coses. Podem aspirar a grans fites, i tanmateix ser capaços d'esperar el moment idoni per emprendre la seva conquesta. La impaciència, si ens empeny a començar abans d'hora, pot conduir al fracàs de l'intent i a endarrerir, o fins i tot impedir, l'assoliment de l'objectiu.
Recordo el jutge Santi Vidal, a Manresa, assenyalant la gent d'edat avançada de l'auditori per justificar la seva impaciència: «Hem de tenir pressa perquè si no aquestes persones no ho veuran». És un argument emotiu que va arribar al cor dels presents. Però per molta pressa que tinguis, si l'autobús no ha arribat no serveix de res imaginar que ja hi és i fer veure que hi puges. Et poden atropellar. Quan se'ns acaba la paciència hem d'anar-ne a buscar més, i la fàbrica és dins de la nostra ment, al departament d'anàlisis serenes i implacables de la realitat.
A principis d'aquesta dècada a molts catalans que volien més autogovern se'ls va acabar la paciència amb l'Estat espanyol. Es van negar a resignar-se i a patir en silenci i van exigir independència. És la mena de força que protagonitza els grans canvis socials. Però que, mal administrada, els pot espatllar.
