Els bombers més veterans que vaig conèixer sabien i explicaven que el foc es pot aturar però l'aigua, no. «Ja se sap que el foc té senyor però l'aigua, no», deien. Amb els anys hem anat compulsant aquest axioma. «L'aigua ha sortit de mare sempre que li ha vingut de gust», és una altra sentència que té una base empírica.
Els aiguats i les corresponents inundacions no tenen la mateixa representació arreu. A l'Europa Central, amb les grans planures, la inundació es va veient a venir. De mica en mica el nivell de l'aigua va augmentant fins a fer mal a persones i béns. A la Mediterrània (i als Pirineus, al Alps i en general a les zones muntanyoses) els xàfecs solen ser més intensos, sobretot en el temps, i els pendents del relleu fan que actuïn com un ariet que tot s'ho emporta. A la Catalunya Central n'hem tingut exemples sovint. El més conegut és el desbordament del Cardener a Súria i Manresa el 12 d'octubre del 1907. Amb una precipitació de 258 mm a Manresa, el llit fluvial va ser insuficient per conduir l'importantíssim cabal d'aigua que davallava pel riu.
Molt més importants van ser les inundacions del Vallès de l'any 1962. El 25 de setembre del 1962, l'aigua precipitada a les serres de Sant Llorenç i l'Obac, al nord de Terrassa i de Rubí, es va drenar principalment per les rieres de les Arenes i del Palau. Es parla de més de 2.000 morts.
Amb una menor importància quantitativa destaquen també les inundacions a la riera de Marfà, al sud de Moià. L'any 1863 hi va baixar un gran aiguat que produí moltes destrosses, una de les quals va ser la destrucció del molí de Brotons i la mort de les 8 persones que componien la família del moliner. Relata Ll. Cerarols: «La veritat és que jo mai no n'havia fet cabal fins al dia que el moliner de Brotons me'n parlà, pocs mesos abans que el cop de riu de la nit de Santa Regalada se l'endugués junt amb els seus set fills i la dona».
El mateix riu Calders -modestíssim en el seu cabal- també va protagonitzar una riuada el dia 10 de setembre del 1994, al final d'un catastròfic estiu pel que fa als incendis forestals. Els 139 mm a Castell-terçol i els 110 mm a Moià van provocar una riuada que es va emportar una persona a la colònia Jorba.
És clar, però, que tot i que els aiguats, les riuades i les inundacions no són irrellevants al nostre paisatge, el que més ens afecta històricament són les sequeres.
Les dades històriques més enllà de 80 anys no tenen la precisió astronòmica amb què seguim l'evolució dels fenòmens meteorològics en l'actualitat. Explica el professor M. Barrientos que hi havia (potser encara funcionen) cinc nivells de rogatives pro pluvia: el primer nivell, cor-responent a un grau de sequera lleu, consistia en una oració simple; el segon, corresponent a una sequera mitjana, consistia en una oració concretada en l'intercessor (santa, sant o similar); al tercer nivell, derivat d'una sequera greu, es feia una processó dins de l'església amb l'intercessor; al quart nivell, la processó era pels carrers de la població; i arribats al cinquè, en el cas de Barcelona, es feia un pelegrinatge a Montserrat.
Les dades històriques també indiquen els cops que en els darrers segles es va arribar a cada nivell. A Vic, per exemple, entre el 1568 i el 1906 es van fer 339 rogatives de diferent grau. A Montserrat, des de Barcelona, entre el 1521 i el 1825 s'hi va anar 2 vegades entre 305 rogatives.
No és gens estrany, doncs, que quan la Moreneta va sentir que un polític esquer-rà i presumiblement ateu feia la prometença d'anar-la a veure si feia ploure s'afanyés a enfosquir el cel i a regar les nostres terres.
