El lamentable espectacle de Josep Borrell en una entrevista a la televisió pública alemanya, en què va arribar a aixecar-se perquè no li agradaven les preguntes, és un fracàs del periodisme espanyol. Sí, de l'espanyol.
Borrell va ser entrevistat en un programa conegut pel fet que l'entrevistador, incisiu i documentat, cargola de valent. Qui no vulgui pols val més que no vagi a aquesta era. Però, alhora, anar-hi i sortir-ne viu és una medalla al currículum.
Si el periodisme televisiu espanyol tingués aquesta mena de programes, amb un entrevistador amb aspecte de fiscal inclement que interroga el personatge amb cara de no creure-se'l, i que sempre té a punt una dada o un antecedent per rebatre les fugides d'estudi; si les cadenes espanyoles tinguessin programes d'aquest estil i Josep Borrell hi hagués passat, l'experiència alemanya no li hauria vingut de nou. Però aquesta no és la tònica predominant, per desgràcia i vergonya.
Borrell està acostumat a entrevistes complaents o a agressivitats de pa sucat amb oli, que s'expressen més en el to de veu o en la gesticulació que en la densitat comprometedora de les preguntes. Aparents garrotades de putxinel·lis que finalment li donen ocasió de lluir-se i quedar com el més espavilat.
Borrell va convidar els independentistes catalans a proposar una reforma constitucional i l'entrevistador, Tim Sebastian, va dir-li que «un 70% dels espanyols reclama una reforma de la Constitució», segons el CIS. Llavors Borrell es va enfadar, li va dir mentider, va gesticular i es va aixecar. Els seus assessors van aconseguir que tornés, però l'espectacle ja estava servit. «Aquest és el cap de la diplomàcia espanyola? Doncs que poc diplomàtic», devien pensar molts espectadors.
Si en lloc de muntar el numeret de la indignació Borrell hagués contestat amb dades que coneixia, Tim Sebastian hauria quedat en evidència. El 70% que havia esmentat suma tots els motius que poden tenir els espanyols per voler modificar més o menys la Constitució: des de la prevalença masculina en la successió a la Corona fins a l'efectivitat dels drets al treball o a l'habitatge, passant per la prioritat del deute sobre les pensions. L'autodeterminació és un d'ells, i no pas el primer, segons altres dades demoscòpies. «No expliqui les coses a mitges», podia haver afegit Bor-rell. Però no està entrenat per als ambients hostils, perquè aquí el solen tractar massa bé.
