El símptoma més clar del fracàs de la refundació dels convergents és que gairebé tothom els continua dient convergents. La reconversió del partit de Jordi Pujol s'ha fet de forma tan precipitada i maldestra que Puigdemont ha acabat sent l'únic actiu fort de la reencarnació de CDC. I davant aquesta realitat, els nous responsables, amb David Bonvehí al capdavant, han concedit al 130è president tot el que els ha exigit, fins al punt de regalar el PDeCAT (això és un nom??!!) a una persona que ha deixat clar que ni el vol presidir, ni el vol dirigir, ni el vol per a res. El pobre Bonvehí deu haver pensat (dedueixo) que si l'alternativa és afrontar la imatge de Puigdemont estripant públicament el carnet del PDeCAT, qualsevol cosa és millor. El pensament convencional tendiria a donar-li la raó. Però, i si no és així? A «El mite del líder fort», el politòleg i historiador Archie Brown agafa la idea acceptadíssima que els grans líders capten vots i l'esmicola. Afirma rotundament que és una veritat molt petita. Analitza, per exemple, el cas de Toni Blair, considerat en els seus bons temps el rei Mides de les urnes, i demostra amb dades a la mà que mai no va ser realment decisiu en les victòries laboristes. En la primera, afirma, la seva aportació personal en l'aclaparadora derrota de l'insuls John Major va ser de menys de 0,5 punts. Costa de creure però... i si fos veritat? I si resulta que el PDeCAT s'està suïcidant per res?
