Són les vuit del vespre tocades. Camino per un carrer poc il·luminat de Manresa darrere de dues dones que conversen enriolades. S'aturen al pas de vianants i prenen direccions divergents. Mentre les seves passes s'allunyen continuen mirant-se i parlant com si no volguessin acomiadar-se del tot. Amb un to de veu més alt, una li diu a l'altra: «Vigila pels darreres d'aquestes cases, que no hi passa gairebé mai ningú», i l'altra li respon: «No hi passo mai per aquí a aquesta hora. És el camí més dret però no em fa gràcia. Pujo per dalt encara que faci més volta». I se'n van amb un «fins demà!». La conversa de les dues amigues em fa dubtar sobre el recorregut mental que m'havia traçat i que transcor-ria justament pels darreres d'aquestes cases per on no passa gairebé mai ningú. Hi reflexiono uns instants i decideixo que no canviaré de ruta per un temor irracional.

El camí fa pujada. És fosc i solitari. Camino amb les mans a les butxaques i amb l'alerta activada, la mirada atenta i l'oïda afinada. Mentre avanço a pas decidit noto que m'enrabio. M'enrabio per aquesta por que abans no sentia i que ara palpo. M'enrabio amb la por que m'asseca la gola. M'enrabio perquè les dones ens hem acostumat a viure sempre a l'aguait. M'enrabio perquè la meva reacció no és atípica, és l'habitual. M'enrabio perquè la conversa de les dues dones és, també, ben normal. Perquè quan acompanyo una amiga de matinada m'espero que entri al portal de casa seva.

Perquè les dones fem aquestes coses perquè ens en passen moltes, de coses. La feminista i escriptora Mona Eltahawy, que ha participat al festival literari Kosmopolis, a Barcelona, sosté que la dona ha de liderar no només una revolta sinó tres: contra l'Estat, contra el carrer i contra la llar. Ara soc al carrer, a la segona revolta. No passa ni cap cotxe ni cap vianant i decideixo caminar per l'asfalt. Sento el murmuri d'un grup de persones que s'acosta. No em giro i, de sobte, m'avancen per dreta i esquerra, un ramat de desenes de runners esbufegant. Em passen com una exhalació. Torno a quedar-me sola. En silenci. Sense adonar-me'n ja soc al cap de carrer.

Aquesta nit dormirem una hora menys. «Quan siguin les dues seran les tres», serà la frase del dia. Els experts diuen que canviem l'horari dos cops l'any per reduir el consum d'electricitat i aprofitar al màxim la llum diürna. M'agrada quan s'allargassen les tardes i la claror ens convida a perdre la pressa. No hi ha cap senyal més evident de l'arribada del bon temps que la llum del capvespre. Potser la propera vegada que passi pels darreres d'aquelles cases encara serà de dia i la dona que fa la volta per arribar a casa canviarà de trajecte i triarà la drecera. Tots els carrers també haurien de ser sempre nostres, de les dones.