Diem adeu a una setmana en la qual l'Espanya del carajillo s'hi ha lluït una vegada més, una Espanya que ahir avançava una hora els rellotges després d'haver endarrerit els de la història un grapat de segles. Bakunin va dir que els grans imperis només poden sostenir-se a còpia de violència i mentides, el problema és que un munt de nostàlgics hiperventilats i poc llegits encara no s'han adonat que aquesta seva pàtria va deixar de ser-ho fa molts i molts anys, segueixen aplicant la recepta i s'alcen ofesos quan algú els recorda el genocidi practicat al continent americà, tornant a ressuscitar els Tercios de Flandes o Hernán Cortés mentre ressorgeix l'imperialisme malaltís, passejant ministres pel món al crit de «la monarquia es grande», que traduït simultàniament vol dir que la democràcia és curta.

Fa anys vaig traduir i adaptar el teatre de Muñoz Seca, un dramaturg i intel·lectual espanyol autor de La venganza de Don Mendo, que emparat en el somriure del sarcasme va retratar una monarquia castellana egocèntrica, desequilibrada i esperpèntica; uns personatges als antípodes dels monarques de Shakespeare com Ricard II, Enric IV o el sublim relat dramàtic d'Enric V, que en una honesta anàlisi històrica i personal es van veure precipitats a revolucions i desenllaços fatals, fruit dels seus propis excessos, de la seva particular justícia i de les errades que cometen els més comuns dels mortals quan es creuen tocats per la divinitat. Ara, com abans, el punt en comú entre els poderosos personatges del teatre espanyol i l'anglès és que cap dels dos demanaria un perdó que històricament no tindria cap sentit, però mentre els primers segueixen instal·lats en l'anacrònic i obsolet egocentrisme, els segons ja haurien deixat d'explicar les vergonyes més sagnants com a grans conquestes de la glòria nacional, al carrer, a les escoles i a la política; més que res per evitar ridículs documentats a les futures generacions.

Estic segur que en algun lloc existeix un univers paral·lel on hi ha els mitjons desaparellats, els traumes insuperables de l'odi, les mentides inexplicables de la supèrbia, les tapes dels tuppers i la vergonya del ministre Borrell. Un univers que deuen haver descobert els mateixos que encara viuen de les rendes del discurs grandiloqüent del descobriment colonitzador d'Amèrica, però són incapaços de descobrir que la seva Espanya és més la dels reis de Pedro Muñoz Seca, que la dels monarques de William Shakespeare, als quals els espanyols no han arribat mai ni a la sola de l'intel·lecte. Muñoz Seca va dir dels reis espanyols: «Aquellas ciertas Cabezas sesudas, de condición muy refinada y estupidez consumada»... segurament per això, entre altres coses, va ser afusellat a la guerra civil pel bàndol franquista, una matinada del mil nou-cents trenta-sis.