Uala! com estan les dretes espanyoles! Dirigents i militants sortits de mare, provocadors, desafiants, gallets, fatxendes i amb ganes d'arribar-se a les mans entre ells, si cal. Tanta testosterona acumulada en 40 anys de supervivència protegida l'estan ejaculant a gavadals, ara que tenen la necessitat de mostrar-se com més més que els altres. Ja no es distingeix entre «derechonas» o «derechitas cobardes», perquè si te'ls mires tots fan cara, posat i ulls encesos en l'odi aquell que només ells saben descriure. S'increpen en públic perquè veuen perillar l'hegemonia que pensaven que els pertanyia individualment. Rivalitzen a veure qui la fa (i la diu) més grossa, per mor de guanyar més suports que els altres. S'hi juguen la vida (manar) o morir (tornar a ser residuals) en la vida política espanyola. Si Abascal ha triat Steve Bannon, l'assessor que va colar Trump a la Casa Blança, per fer-se l'amo del vot nacionalista espanyol, Casado ha deixat sortir del sepulcre José María Aznar («hago una llamada desde mi autoridad moral a que se me reconozca,») perquè el votant espanyolista no el deixi tirat. Rivera repeteix la fal·làcia andalusa, i fa com si la batussa dretana no l'afectés, perquè ja té Arrimadas, Boadella i Girauta com a garants de la croada anticatalana que tants vots nacionalespanyolistes li donaran. La comprovació la tindrà el dia que el votant de Cs deixi d'escumejar per tantes victòries com han aconseguit contra el «supremacismo catalán», i vulgui comptabilitzar les millores que li van prometre quan els va votar.

Definitivament, la dreta ultra i l'extrema s'han decantat pel populisme radical que creu tenir opcions de capgirar el model europeu de societat democràtica. Emparats per la impunitat policial i la immunitat judicial que els permet campar al seu aire, els militants radicals i els partits de la dreta espanyola han aconseguit l'objectiu d'atemorir els adversaris. De condicionar l'agenda del Govern espanyol, i gairebé paralitzar Catalunya a còpia d'impugnar, querellar, amenaçar l'acció de govern, o d'inventar, falsejar la realitat social. Amb la seva dèria persecutòria del sobiranisme català, l'ultranacionalisme espanyol dona joc al Govern de Madrid perquè prengui mesures repressores, justificades amb l'objectiu sagrat de defensar la «unidad nacional».

Vivim moments excepcionals, doncs, («fora del comú») a causa de l'estat d'excepció («declarat per un govern davant d'una situació de crisi i de pertorbació greu de l'ordre, consistent en un conjunt de mesures que suposen la restricció o la suspensió de drets fonamentals i de llibertats fonamentals») a què ha sotmès Catalunya l'Estat espanyol. La connivència dels poders que haurien d'estar separats ja ha propiciat el consens que hi va haver «insurrecció violenta» en el període del 20 de setembre al 3 d'octubre. Ara ja poden empaitar els catalans que van defensar el dret democràtic de votar i «miraven amb odi assassí» els guàrdies que ho volien impedir «legalment». En el diccionari exprés ja es defineix la resistència pacífica com a «acción tumultuaria agresiva». TV3 i Catalunya Ràdio ja estan definitivament criminalitzades: no poden parlar d'exiliats ni de presoners polítics... perquè deuen perjudicar els partits del 155, és clar.