L'independentisme ha fet molt bé de centrar el seu discurs en els valors republicans, de llibertat, igualtat i fraternitat, que defineixen un projecte que no s'ha de quedar en un simple canvi de fronteres sinó que ha de suposar una millora real en les condicions de vida de la gran majoria. Ara bé, aquest argument, sincer i poderós, també té un punt flac. Si això no va de fronteres i banderes, si va de valors universals, per què limitar-se a un territori relativament petit, per què no ampliar el projecte al conjunt de l'Estat? Al capdavall, de llibertat i de justícia, com més i per a més gent, millor, no? Els independentistes solem respondre que reformar l'actual Regne d'Espa-nya és missió impossible i que, en tot cas, és precisament la independència de Catalunya el revulsiu que obriria la porta a una república en el que quedés d'Espanya. I sí, són arguments raonables però no evidents, perquè assolir la república catalana tampoc està resultant fàcil i perquè els futuribles són sempre arriscats.
És per això que, sense abandonar els valors progressistes, potser caldria recuperar, actualitzats, els arguments propis del catalanisme que són, al capdavall, l'origen i el que dona sentit específic a l'independentisme. I quins són aquests arguments? Bàsicament, dos: la llengua i la ciutat.
El segle passat ha vist desaparèixer centenars de llengües arreu del món i tot fa pensar que en continuaran desapareixent en les properes dècades. Només les llengües que tinguin poder polític al darrere tindran opcions per sobreviure i, fins ara, ni l'Estat espanyol, ni -m'atreviria a dir- la societat espanyola tenen voluntat de ser aquesta garantia. Només cal veure les propostes i declaracions sobre el tema que fan representants dels tres principals partits espanyols. Per cert, el compromís amb la llengua que defineix el catalanisme exigeix inevitablement un cert plantejament de Països Catalans...
L'altra pota sobre la qual s'aguanta el catalanisme és la del rebuig a la subordinació. Dit d'una altra manera, en un continent i un món articulat cada vagada més entorn de grans metròpolis no té sentit que aquesta ciutat anomenada Catalunya (o aquest país anomenat Barcelona) no tan sols no pugui prendre decisions en tot allò que li ha de permetre influir i fer-se valdre a escala global, sinó que, a més, hagi de finançar la seva principal competència. I és que, en realitat, el drama del dèficit fiscal català no és que amb els impostos pagats aquí es financin escoles a Andalusia, sinó AVE centralitzats o ministeris innecessaris que converteixen Madrid en un gran xuclador de projectes, persones i iniciatives.
És cert que aquests objectius, llengua i capitalitat, no són necessàriament independentistes. Algú podria defensar un estat espanyol autènticament plurilingüe (com Suïssa o el Canadà) i veritablement federal i descentralitzat, però perquè això fos realitat caldrien partits d'àmbit estatal que renunciessin explícitament als dos principals objectius històrics del nacionalisme espanyol: estendre la llengua castellana al conjunt del seu territori i convertir Madrid en el París de la península Ibèrica. Mentrestant, l'única opció realista que li queda al catalanisme és, efectivament, la independència.
