Per a mi Bruce Springsteen era, fins fa poc, un rocker, el cantant amb la veu més trencada del rock (amb permís de Rod Stewart), un analista i poeta de l'Amèrica real, un artista que quan actua a Barcelona es preocupa d'aprendre's quatre mots en català per connectar encara més amb el públic. Un tipus capaç de tocar més de tres hores seguides sense despentinar-se... Ara que s'acosta Sant Jordi, als que us emocioneu quan escolteu Hungry Heart, us encomaneu d'optimisme amb Waitin'on a Sunny Day» i ploreu directament amb Brilliant Disguise, us recomano la biografia del Boss ( Born to run). Aquí hi descobrireu un home perfeccionista, manaire, líder, molt amic dels seus amics, amant de la seva família, coneixedor de la seva ter-ra, sincer amb l'origen de les seves històries, autocrític. Amant de les motos i la carretera, del surf, de les seves tietes, de muntar a cavall. Que va fugir de les drogues però no fa fàstics a una cervesa. I que ha viscut tota la vida amb una espasa de Dàmocles damunt del cap: heretar les severes etapes de depressió en què queia sovint el seu pare, amb qui va mantenir una relació ambivalent. Complicada quan era jove, d'estimació i profunda admiració quan es va fer gran i en va comprendre les febleses. El Boss no s'ha pogut escapar de la genètica i ell també ha caigut més d'una vegada en el forat sense fons de la depressió. Aquest és ell. L'amo o, com va dir el de Santpedor, el «puto amo».
