La pal·lidesa del groc com a color és un fet cromàtic indiscutible. Amb el temps es descoloreix. L'elecció d'aquest to per alliberar uns ciutadans tancats em sembla simptomàtic, més enllà de ser un color prohibit ja en temps de Felip V. Arriscant-me a transmetre l'avorriment que em genera la desenfocada guerra dels llaços entre dos bàndols, encaro un article més sobre tires i plàstics d'aquest to. La simbologia per la qual van néixer s'ha diluït en una batalla mediàtica lluny de l'essència. Una majoria d'espanyols no sabrien ni explicar-ne el significat, excepte pel rebuig tirant a odi en la majoria. Amb les eleccions aquí i les darreres «gestions» del President Torra, derivarà en un sainet de digestió complicada. L'eficàcia per obtenir l'objectiu la veig discutible, al contrari de la saturació arreu d'aquests elements. No servirà per alliberar-los.
Els canvis de pancartes a la plaça de Sant Jaume, els dubtes, els silencis, la no-veritat i la cridòria dels escamots nocturns que hi pasturen deixen atònit qualsevol observador equilibrat. I una regressió temporal. De la pancarta inicial es va anar variant a altres modalitats. Una d'elles s'inspirava en la careta «Llibertat d'expressió» que va fer fortuna quan l'Albert Boadella era a presó i després a l'exili. Era ell la víctima de l'Estat profund, aleshores colonitzat per «militarots» fatxendes. Ara es frega el cul amb una estelada. Mentre a Manresa han corregut a treure les pancartes de la seva façana, a Sant Fruitós el guionista ha tingut un cop de gràcia. Fa dies que hi pengen unes teles amb la imatge del Fairy d'en Millo i la meitat d'una estrofa d'una cançó de La Trinca. Diu «tu ja m'entens» en referència a un bròquil que estava florit. Els tres de Canet feien aquest peça amb una lletra incomprensible. Tot per fer broma de les giragonses semàntiques d'en Raimon per no acabar censurat o al calabós de Via Laietana. Arribaven a imitar la seva pronúncia alcoiana. Enfoquem el moment present amb elements de la Transició, la qual cosa vol dir que com a societat ens manca visió i estem experimentant una regressió dels drets humans. Es torna a cantar L'Estaca a tothora. Els de Vox arranquen amb el Manolo Escobar. El judici, els presos i els exiliats tenen bloquejada tota una societat sencera. Els familiars potser no ho podran entendre i cal respectar-ho, però als que han ocupat el seu lloc se'ls nota la provisionalitat en la capacitat i sobretot en l'actitud. Torra ha acabat el seu poc crèdit polític arran d'aquests fets. Els actuals dirigents llueixen tota mena de pins, plaques i elements reivindicatius. Com els activistes del posthipisme amb el «Nuclear. No, gràcies» o «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia». Hi ha una variació, i és a pitjor. Al PaLlament d'abans hi havia una litúrgia, una retòrica i un ús força adequat de l'idioma. Ara, crits, soroll i barbarismes. I rètols. Com a poble som en un cul-de- sac.
Com sempre, a Berga van generant més notícies de les cor-responents per demografia. Després de quatre anys d'absència per un error no forçat, el PP hi torna a treure el nas amb la seva essència pura: denunciant la profusa cartelleria a la balconada municipal. Amb l'alcaldessa tranquil·la perquè no la poden inhabilitar per haver-ho estat fins dilluns, caldrà veure a qui li recau entomar la segura decisió de la Junta Electoral favorable als populars. Estan amb seu vacant. Seguint mirant quaranta anys enrere, a Solsona, quan la Guàrdia Civil va anar demanar on era la bandera espanyola, Ramon Llumà els va dir que era a la tintoreria. Tot està inventat, però cal imaginar de nou, perquè mentre es posen i es treuen banderes, ens descuidem de les carteres.
