Per molts que Cayetana Álvarez de Toledo Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, sigui la cap de llista del Partit Popular per Barcelona és un falta de respecte als catalans. No sé si és una falta de respecte, però sí que és una operació transcendent. El què, el com i el qui són rellevants per entendre la decisió.

José María Aznar, l'autèntic referent de la dreta espanyola, qui guia Pablo Casado en les seves decisions, és qui ha fet la proposta. Només així s'entén que Casado hagi donat una bufa als militants del PP de Catalunya, mitjançant la galta de Dolors Montserrat després que no fa ni sis mesos que la nomenà portaveu al Congrés. I aquí tots callats, perquè mana qui mana.

Cayetana ja fa anys que és la preferida d'Aznar, es varen conèixer a la Fundació FAES, quan la va fitxar Ignacio Astarloa per ser la directora de l'àrea internacional. Aznar en ella hi va trobar tot el que ell no té hi hagués volgut ser. Aristòcrata, casada amb un altre aristòcrata, ara ja separada. Formada a les millors escoles del planeta. Coses del destí, és amiga de la reina dels holandesos, que va ser companya seva d'escola. Ella que és descendent directa del tercer duc d'Alba, conegut per la repressió amb què va tractar la revolta dels Orange. Com no podia ser d'altra forma cursà els estudis universitaris a Oxford, una de les universitats més elitistes del món, on també va fer el doctorat -aquest sí que és de veritat- dirigida pel reconegut hispanista John Elliot. Molt ben relacionada amb el món financer, ara fa uns anys que el Fòrum Econòmic Mundial la va escollir com a Young Global Leader Honorees, quelcom semblant a «jove líder global».

Amb aquestes credencials té tots els ingredients per, si l'invent dels «Tres Bessons» de la dreta espanyola no funciona, ser l'escollida per liderar la reconquesta. Segur que en aquesta campanya Aznar deixarà algunes molletes de pa, perquè, si és necessari, d'aquí a uns mesos alguns recullin.

Cayetana és una animal polític dels d'abans, dels de la vella política. Aquests dies he llegit per algun lloc que podria ser la Thacher espanyola. I hi estic d'acord, però pel bé de tots desitjo que no es compleixi. Soraya Sáez de Santamaría, quan encara eren a l'oposició, la va marginar totalment, de seguida va veure en ella una rival. Ella, en el moment en què el trencament Aznar-Rajoy es va constatar com a definitiu, va crear l'associació Libres y Iguales per tenir un altaveu públic on combatre tot aquell que consideri adversari. És una ultra en tot. En el nacionalisme espanyol, en el liberalisme econòmic i en el conservadorisme social. En el moment que agafa un micro no necessita sobreactuar, al contrari, mira de no fer-ho. Per a ella és molt important el que diu, només hi ha una veritat i és ella qui la representa. Això sí, sempre es cuida de tot, fins a l'últim detall. Un exemple clar, la primera entrevista un cop nomenada candidata la va donar amb un jersei groc. Quan parla de l'aplicació del 155 ho fa sense complexos, no li fa falta dir allò del «155 permanente», per a ella l'aplicació del 155 és un fet positiu, és un instrument de l'Estat per defensar la Constitució i l'utilitzaria sempre que ho cregués necessari. El 8 de març no es va estar de publicar un dur article sobre el feminisme. En el cas de la baixada de les pensions encara va tenir menys manies, no va dir com tots els seus companys que el periodista manipulava, no, simplement qui manipulava era el líder socialista. Poques hores després va passar a ser l'argument oficial.

Estic convençut que els consellers de Pedro Sánchez estaran molt atents al que digui i al que faci durant aquesta campanya, perquè ella és l'autèntic adversari, aquell que s'ha d'escoltar.