Algú va definir un tribunal com un lloc on un jutge busca la veritat enmig d'una pila de mentides. Al judici del Suprem no sabem què busca el jutge, però també passa: els testimonis de la defensa presenten la realitat com més els convé i els policies i guàrdies civils fan el necessari per escarmentar una gent que els ha ofès profundament i que consideren traïdors a la (seva) pàtria. Naturalment, no seria just igualar les dues bandes. No són iguals. Però això no significa que policies i guàrdies civils estiguin mentint al cent per cent. Per dir que van viure una revolta plena de mirades d'odi no necessiten inventar-s'ho: per a molts d'ells, és així. Per a un guàrdia civil, i per a molts policies de tota mena, arribar a un lloc, demanar a la gent que s'aparti i trobar-se que, en comptes d'apartar-se, s'asseuen, s'agafen les mans i criden eslògans independentistes, és una provocació insurreccional. Quan un guàrdia civil diu: «se quiten del medio», tu et quitas del medio o vas de cap al cuartelillo. D'un guàrdia civil no se'n pot esperar que pensi «ah, és clar, fan resistència passiva per un objectiu polític legítim; vaja, humm, just el que preveuen les Nacions Unides». No; en aquesta situació, un guàrdia civil crida «se levanten, coño», parafrasejant un coronel famós, i si no veu caps que s'acoten, sinó mirades que s'alcen desafiadores, l'home se sent enmig d'una revolució de marcians embogits. No cal estar-hi d'acord. Però convé entendre-ho.
