El Parlament de Catalunya ha aprovat instar el president Quim Torra a convocar eleccions o bé sotmetre's a una moció de confiança. La iniciativa del PSC va tirar endavant perquè la CUP es va abstenir, i sense la CUP el Govern de coalició nord-americana, és a dir, de demòcrates i republicans, té menys vots que l'oposició no estructurable que formen socialistes, arrimadistes, populars i comuns. El Govern va perdre però no passa res, perquè té dret a ignorar l'acord parlamentari tant olímpicament com Ada Colau ignora les reprovacions que vota el seu ple municipal. «Feu-me una moció de censura», ha anat dient l'alcaldessa. «Feu-me una moció de censura», diu el president Torra. I ni li han fet a la governant de Barcelona ni li faran al de Catalunya, perquè tots dos tenen al davant una oposició capaç d'unir-se per criticar però incapaç de fer-ho per proposar una alternativa: ni de persona, ni de programa, ni d'objectius, ni de visió de la ciutat o del país.

Que Torra està en precari ja ho sabíem, no calia aquesta votació. Ho sabíem perquè la Generalitat navega pel 2019 amb els pressupostos prorrogats del 2017. Una llarguíssima pròrroga, signe d'una dilatada feblesa parlamentària, però no es veu que les masses surtin al carrer a exigir nous pressupostos, o eleccions immediates, o la votació de confiança. Les masses surten al carrer a reclamar la independència i la llibertat dels presos, o a defensar la unitat d'Espanya amb Catalunya a dins. De vegades també es manifesten per les pensions, contra les retallades, en defensa d'algun espai natural, a favor dels gossos o a favor de les bicicletes. Però la importància de la pròrroga pressupostària s'escapa de la importància del mortal comú, i el fet que els grups parlamentaris siguin capaços de reprovar el que governa, però no de substituir-lo per un altre de millor, més aviat li provoca reaccions entre la perplexitat i l'improperi.

Al Parlament de Londres fa setmanes que els diputats tomben una per una totes les propostes relacionades amb el Brexit, vinguin d'on vinguin, del Govern, dels conservadors o dels laboristes. Els britànics en comencen a estar tips, i a Brussel·les envien missatges del tipus «posin-se d'acord en el que volen o marxin d'una vegada sense molestar». Els catalans no arribem tan lluny amb el nostre Parlament d'impotències confrontades perquè, en el fons, les seves comedietes han deixat de preocupar-nos.