No elegim néixer. Lentament, a mesura que creixem, prenem consciència de nosaltres mateixos, del nostre sexe, del nostre grup social, de la nostra cultura, de la classe econòmica de la família que ens ha portat a aquest món, del país que també és el nostre perquè hi hem anat a parar. Però res de tot això no hem decidit nosaltres. Un dia potser ens plantejarem que en lloc de ser qui som podríem haver nascut sent una altra persona, més sana, més rica, d'un país més desenvolupat, d'una cultura més agradable, d'una societat més justa. Però llavors ja no seríem nosaltres. Un embolic filosòfic que acaba provocant mal de cap.

No triem néixer, i no és fàcil canviar les nostres circumstàncies a voluntat. Millorar una salut precària, remuntar pisos en l'avariat ascensor social, emigrar a un país com els del «nord enllà» en què s'emmirallava Espriu («on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç»), o canviar la nostra pròpia societat per fer-la més justa i més amable: heus aquí uns objectius benemèrits, però realment difícils d'assolir. No, no triem el nostre naixement, no triem una família que pot ser excel·lent o desestructurada, dels que porten imprès al front l'orgull dels dominadors o l'estigma dels dominats. Però un cop nascuts i crescuts, s'obren alguns horitzons al lliure albir, sempre condicionats, i en aquests marges anem fent via, d'elecció en elecció, dins d'allò que ens deixen per triar, que no és sempre tot allò que voldríem. Hi ha les lleis, hi ha els costums. Hi ha els pecats, que restringeixen el marge.

No triem quan i com néixer, però podem triar quan i com morir: aquest és el darrer acte de llibertat d'una vida humana. Hamlet hi rumia en el famós monòleg de «ser o no ser», i el dissuadeix el temor a la condemnació eterna; un argument vàlid per a un creient de sòlida fe cristiana, convençut que només Déu té dret a decidir quan acaba la nostra vida, però invàlid per a qui no comparteixi aquesta creença. Però, què passa quan el deteriorament del cos ens impedeix aplicar la decisió per la nostra pròpia mà i necessitem ajuda?

Decidir la pròpia mort: l'Església ho condemna, i el Codi Penal, que acumula capes històriques, castiga els qui ajuden a aquell a qui li manquen les forces, la mobilitat o els mitjans. El dret a marxar d'una vegada és especialment negat a qui tindria motius per fer-ho. Doblement condemnats.