L'any 2014, en un altre escrit com aquest, explicava un fet que acabava de viure i que em va causar una gran tristesa: jo estava fent un cafè en un petit bar de barri quan va entrar un home a buscar feina. En tota la meva vida no havia vist mai ningú a la recerca d'un treball porta a porta, i veure entrar aquell home demanant si necessitaven «un cambrer o algú per treballar» em va commoure i vaig sortir d'allà tocat. Explicava també que, al cap de pocs dies, als vidres d'aquell mateix bar hi van penjar un paper anunciant que es traspassava. La crisi feia estralls. Aquesta setmana, cinc anys després, he recordat aquell fet i ho he recordat perquè he tingut una sensació semblant però afortunadament a la inversa. Al començament de la carretera del Pont de Vilomara, al local on fins fa tres o quatre anys hi havia un banc, ara hi estan fent obres i aviat hi obriran un frankfurt. Passant per davant vaig veure un paper enganxat als vidres on deia «Es necessita personal per propera obertura», i sense que aquella notícia m'afectés directament, vaig sentir com si se m'eixamplés el cor. Just a la cantonada vaig trobar un veí que té un negoci a la vora i l'hi vaig comentar. No em va deixar ni acabar la frase: «Sí, ho sé, he vist que busquen gent». I quan m'ho va dir vaig sentir que m'ho explicava amb la mateixa alegria amb què li anava a explicar jo. Els dos sabíem que aquella demanda de personal no només seria una bona oportunitat per a dues o tres persones sinó que aquell anunci, per si mateix, encomanava un cert optimisme als que el llegien, com li va passar a ell i com em va passar a mi.
Per una d'aquelles casualitats de la vida, l'endemà de sorprendre'm amb aquell cartell, als vidres del supermercat Llobet que hi ha a la plaça Onze de Setembre, en vaig veure un altre de semblant: «Vols treballar amb nosaltres? Busquem carnissers/es i caixers/es», i de nou vaig tornar a sentir una injecció de moral, talment com si fos jo mateix qui busqués feina. Perquè l'alegria pròpia també s'alimenta de l'alegria dels que tens al voltant i la teva no pot ser mai completa si penses en les persones que no tenen treball, si t'imagines com els pot angoixar la falta d'ingressos i com els pot afectar a la seva dignitat i la seva autoestima.
Perquè m'agradaria que en aquest país ningú se sentís exclòs i que els que estan a l'atur trobessin feina i els que s'aventuren en un negoci triomfessin, veure un cartell dient «es necessita personal» m'anima com t'anima la primavera després d'un llarg hivern.
