El vent d'abril fa voleiar els llençols al terrat i un avió invisible travessa el cel. És un dia rúfol. El meu fill petit abrigat, a punt d'anar a escola, em demana si és primavera o hivern, perplex perquè no identifica l'estació de les flors, de la verdor i de la llum amb el cel gris que ens cobreix, ni l'aire que li refreda les orelles. Li explico que la primavera ja ho té, això. És una època de transició entre un hivern que es resisteix a marxar i un estiu que empeny per arribar. Canvia de tema i comença a comptar quants dies falten per celebrar el seu aniversari, el meu, el del seu pare, el del seu germà. Pressuposa que totes aquests dates arribaran. No en té cap dubte. El temps, per a ell, avança de manera natural. És una successió de nits i dies. Li estrenyo la mà, de dits prims i delicats, i agraeixo sense dir-li-ho tenir-lo tan a prop ara mateix. És gratificant, avui que estic enfebrada i que tot es desdibuixa, poder mirar el món a través dels seus ulls i veure'l més bell, més harmoniós, més just.
Feia molt de temps que no anava a tantes celebracions d'aniversari seguides. Aquesta setmana vaig assistir a la festa dels quaranta anys d'aquest diari al teatre Kursaal de Manresa. El millor de la nit va ser el reconeixement als fundadors. Tots els projectes neixen perquè algú els ha pensat i hi ha abocat temps i energia. És bo no oblidar-se mai dels inicis perquè és allà, justament, on s'estableix la raó de ser, l'esperit fundacional. L'alpinista Ferran Latorre, que va ser el primer català en aconseguir catorze cims de 8.000 metres i que sap molt d'assumir reptes titànics, explica que les autèntiques muntanyes no són les que escalem, sinó que la gran muntanya és la que tenim al nostre cap. Diu que tots els reptes són assumibles amb humilitat, reconeixent els errors i sent persistent. És una bona recepta.
De la celebració al Kursaal, em quedo amb tres reflexions. La primera, la de Berto Romero, que va explicar com una crònica d'una actuació seva firmada per Carles Blaya el va ajudar a veure les seves febleses i fortaleses i a tirar endavant la seva carrera de còmic. La segona, la de la Clàudia Sabata, esportista premiada, que va comentar que va anar a comprar i que la dependenta li va dir «T'he vist al diari», i ella sabia que volia dir a Regió7. I la tercera, la de Núria Bacardit, distingida amb el premi Comunicació, que va manifestar que de totes les etapes professionals la més gratificant és l'actual, al capdavant de la delegació territorial de TV3 a la Catalunya Central.
El periodisme local és el primer de tots els periodismes, encara que sigui el més mal pagat i el menys valorat. No sempre els lectors i lectores són prou conscients que a la Susanna Griso li pots escriure una piulada malsonant, però al periodista local l'atures pel carrer.
