No sé si us passa, però amb els anys un relativitza certes coses, pren distància i guanya en paciència. Però per a segons què. La mania dels conductors de no posar intermitents, un sa costum que s'ha perdut a marxes forçades, és un dels temes que particularment em treu de polleguera. Però no tant com abans, que els insultava directament. Ara ja no. Només els insulto de pensament, sense proferir crits. O deixar el cotxe mal aparcat al mig de la calçada, amb els quatre intermitents o directament sense. És una mania meva o cada cop passa més? A Manresa és habitual trobar-s'hi a l'avinguda de les Bases, a la carretera de Santpedor, a la del Pont de Vilomara i a la de Cardona. Segur que us hi heu trobat en altres llocs. Mares i pares que van a recollir el nen a escola, que van a comprar o que passen «un moment» pel caixer. L'altre dia un d'aquests cotxes no deixava passar un dels busos del transport públic de Manresa en una cruïlla de la carretera de Vic. Aquest «un moment» es va convertir en pocs minuts en un embús monumental, clàxons a dojo, vehicles encallats al mig de la via que no deixaven passar els que venien de l'altre cantó i, suposo, un cabreig monumental entre els conductors, la major part dels quals no sabien que un simple cotxe al mig de la calçada era el causant de tot. Paciència, sí, però no es tracta d'anar de rucs per la vida.