Diego Costa va perdre els nervis en el partit de dissabte a la nit entre el seu equip, l'Atlètic de Madrid, i el Barça. L'àrbitre Jesús Gil Manzano, de 35 anys, extremeny de Don Benito (Badajoz) i llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat de Salamanca, no va dubtar gens a expulsar amb vermella directa el davanter hispanobrasiler. Per la televisió es va veure Costa fet una fúria per una falta al seu favor que l'àrbitre no havia xiulat. Gil Manzano va reaccionar en pocs segons fent fora Costa i a l'acta va assegurar que havia insultat greument la seva mare. El jugador hi va dir la seva davant els periodistes: no es referia a la progenitora de l'àrbitre, si no a la seva i com un senyal d'impotència...
Deixant de banda l'orella més o menys fina de Gil Manzano, ja em sembla bé que els àrbitres deixin d'aguantar tot el que els deixen anar els jugadors al camp i, per fi, es decideixin a fer-se respectar. Això sí, que sigui amb tots els futbolistes, sense que els noms i les samarretes els influeixin.
Gil Manzano, parlant d'altres qüestions, crec que en va fer una de freda i una altra de calenta en dos aspectes de l'arbitratge espanyol que m'esparveren. Com tots o la majoria dels seus companys, es posa just a la línia de la passada de l'equip que està atacant; encara que obrin les cames o facin un saltiró, alguna vegada (com va passar dissabte), la pilota els acaba impactant. En canvi, al final de la primera part sí que va descomptar el temps que tocava més enllà del clàssic minutet, passi el que passi.
