Allà on no arriben els homes, si cal, les dones també són capaces de lluitar. Enguany fa 230 anys dels rebomboris del pa, una revolta catalana protagonitzada per dones. A les darreries del segle XVIII, l'economia seguia basant-se en els principis de l'Antic Règim. Els governants imposaven la seva legitimitat i garantien unes condicions de supervivència molt mínimes a la població. El producte bàsic era el pa. El blanc per als rics i el negre (adulterat amb faves, sègol o ordi), per al poble.
El 1789, una combinació de males collites i una terrible especulació amb el gra van provocar un encariment del pa, que va duplicar el seu preu. I el 28 de febrer, les dones van sortir a comprar-ne i no en van trobar. Decidides i enèrgiques van començar a caminar formant escamots i reclamant als homes que els donessin suport. Aviat es van començar a cremar forns. Al cap de dos dies d'aldarulls, les autoritats van imposar penes de dos-cents assots i deu anys de presó per a la gent que, en grups de 3 persones, es mogués pel carrer.
No hi havia pa i es va poder saber que a Barcelona hi havia provisions de gra per a sis mesos.
De resultes, van ser condemnats a mort cinc homes i una dona, Josefa Vilaret, coneguda com La Negreta.
A l'octubre del mateix any, uns mesos més tard que les catalanes, les dones del mercat de París van iniciar una marxa cap a Versalles. Protestaven per l'augment del preus i per l'escassetat del pa. La seva marxa va ser un dels esdeveniments més significatius del començament de la Revolució Francesa i va posar fi a l'autoritat independent del rei.
Per cert, la frase: «Si no tenen pa que mengin pastissos», encolomada a Maria Antonieta, no era d'ella. Hi ha qui diu que va ser pronunciada per una filla seva i hi ha qui diu: no se sap qui al segle XV.
Les dones hem col·laborat quan ha estat necessari a la millora de les condicions de vida de la societat opressora.
Podeu imaginar un món on els homes, llestos ells, sense imposar-se per la seva superioritat física, conscients de les qualitats femenines, haguessin permès a les dones treballar braç a braç amb ells? No creieu que, almenys, seria un món diferent? No seria millor, com a mínim, en el sentit de més humà? Encara que també hi ha bones harpies...
En aquest món diferent, els homes haurien pogut desenvolupar, com dir-ne, perícies familiars? I per tant, serien, com ja són força ara, més competents. I les dones, amb el mateix potencial intel·lectual, haurien col·laborat a millorar, almenys, un cinquanta per cent més la societat.
Si tot són avantatges, per què no les hem assolides abans i encara ens en queden tantes per conquerir?
I és que no és possible entendre la dominació masculina, en definitiva, per sortir-ne tan altament perjudicats.
