Les nevades caigudes (quasi) fora de temporada m'han fet recordar una conversa amb uns amics en una cafeteria de la capital de Costa d'Ivori. M'explicaven que allà l'estació de pluges s'ha mogut sis mesos i ha passat de l'octubre a l'abril. Ningú en té una explicació. Simplement ha passat i ho accepten amb conformitat africana. Quan els plou, diluvia i inunda els carrers. La seva vida quotidiana realment en depèn. En canvi, per a la majoria de nosaltres, la neu només és un paisatge, però l'escassetat és el símptoma evident del canvi climàtic. La memòria és un arxiu fràgil però, en la meva i en la dels meus contemporanis, de petits feia molt més fred. Els Rasos i el Port del Comte eren uns prodigis blancs, amb gruixos ara impensables. Observem els canvis com els ivorians però pensem poc en les conseqüències següents: sequeres a curt termini i després la desertització de terres fèrtils.
Respirem la pol·lució dels vehicles de combustió a la gran ciutat, els mars són plens de plàstics i tots els residus en generació constant s'escampen i supuren pels nostres entorns. Com a màxim ens activem col·lectivament per reciclar el que generem a casa. I poc més. Espanta comprovar que el planeta s'ha degradat més des que vaig néixer que en tota la història prèvia de la humanitat. En cinquanta anys, hem empastifat tot el món. Encara és així més enllà de les pràctiques relativament pal·liatives d'alguns països desenvolupats. A les ciutats es menja fum tot el dia i les piles de deixalles apareixen arreu. Cada dia el món genera molta més brutícia que la reciclada. És possible que siguem en un punt de no retorn i els ecosistemes que han durat milions d'anys siguin irrecuperables. El gel polar i tota la resta de senyals ho indiquen. Però entre tanta inconsciència i deixadesa han aparegut un parell de guspires per il·lusionar-nos en la reversió. Són dues dones. Una és una joveníssima estudiant escandinava, autista i activista. Als setze anys ha posat en marxa tot un moviment anomenat «El divendres pel futur». Es diu Greta Thunberg i ha generat una onada que no para de créixer. Ens exigiran compromís als més grans, sobretot els que tenen poder polític sobre el principal problema dels humans. Sembla una proposta indeturable. S'hi afegeixen estudiants cada setmana. Se senten obligats a fer-ho pel seu esdevenidor. I l'altra és debò un huracà: es diu Alexandria Ocasio-Ortez. Retinguin aquest nom. Als vint-i-nou anys és la congressista més jove de la història dels Estats Units. D'ella se'n reia l'oponent conservador quan va presentar la candidatura. Ja no riu. El va guanyar. Apunta maneres per disputar la presidència del país algun dia. Imagino que saben per on vaig: la seva agenda també comença per la carpeta mediambiental. Després, només després, parla de la justícia econòmica, social i racial. Però la seva proposta central es diu «Green New Deal». Tothom la coneix per l'AOC i podria canviar el rumb d'un món que gira brut i contaminat, amb gasos que creen l'efecte hivernacle i sembla que no ens en volem adonar. Per vella, la història no és desconeguda i es repeteix: gent jove, nova de debò que fins i tot trenca vells esquemes racionals com el de la priorització. De sempre, hem encarat una cosa després de l'altra. Ho nega i diu que tot és part d'un mateix problema global a resoldre. Són dues pioneres. Faran encarar el problema perquè han de viure encara la major part de la seva vida. Miren i parlen nou. Seran les que potser lideraran el fre a una plaga autodestructiva. La mateixa que va construir meravelles com el Taj Mahal o les piràmides egípcies. Ara s'apareixen borroses entre les fumeres urbanes d'Agra o el Caire.
