El cerdà viu amb un cert astorament un fenomen que es va repetint cada cap de setmana, any rere any. Sempre és igual. A quarts de set del vespre el túnel del Cadí va abocant una allau de vehicles a la vall. El segon resident tipus ha sortit a les cinc de Barcelona. Ha recollit la canalla fent cua a la porta de l'escola, i cames ajudeu-me cap a l'eix del Llobregat. Al final del doble carril, a l'alçada de Berga, ja fa cua. El trànsit l'obliga a tornar a fer cua al peatge del túnel i quan arriba al sofà de la casa de la pleta ja és de nit. L'endemà al matí fa cua al forn perquè el poble ha triplicat el nombre d'habitants. També fa cua a la botigueta per comprar el dinar i puja corrents cap a l'estació d'esquí, on fa cua per comprar el forfet. Ja sobre la neu, fa cua al primer remuntador i una estona després al segon per arribar a les cotes altes. Fa unes baixades mirant de no topar amb ningú i torna a fer la cua dels remuntadors. De tornada a la vall fa una mica més de cua al súper, per aparcar i per passar per caixa. A primera hora del vespre toca fer una passejada per Puigcerdà, amb prèvia cua per entrar al pàrquing. Si no ha reservat taula, abans de sopar fa una estoneta de cua al restaurant. L'endemà diumenge, després d'esmorzar, un cuc a l'estómac l'avisa que ha d'anar pensant en marxar per evitar les cues. Però no ho aconsegueix. I torna a fer cua, ara de baixada. El divendres següent, tornem-hi.
