Gairebé la meitat dels nens que neixen al territori espanyol arriben al món fora del matrimoni, i dels matrimonis, al seu torn, només un de cada cinc se celebra per un ritus religiós. Els altres vuit -a Catalunya, nou- són civils. Fent quatre números surt que, a tot estirar, un de cada vint naixements que es registren a Catalunya són fruit d'una unió beneïda en un temple per un celebrant ordenat. La resta procedeixen d'aparellaments laics, inscrits o no en els llibres de l'Estat. Són dades d'un informe emès per la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, que porta el nom d'un pedagog afusellat arran de la Setmana Tràgica com a escarment al pensament crític.

Segons el mateix informe, el 27% dels espanyols es declara ateu, agnòstic o no creient. Una xifra lleugerament superior al 26% de catòlics practicants que registren les enquestes. Les generacions més joves són les més descregudes, i per això prescindeixen del capellà a l'hora de casar-se. No tinc dades sobre defuncions i funerals, però l'experiència personal és que cada vegada en veig més als tanatoris i menys a les parròquies. És el signe del temps.

La suma dels que no creuen i els que diuen que practiquen equival a la meitat de la població. Què passa amb la resta? Durant gairebé una dècada he preguntat cada setmana a un personatge si Déu existia, i ben pocs han contestat amb una rotunda negativa. Però la majoria de respostes afirmatives contenien alguna mena d'objecció o matís. Des de l'«alguna cosa hi deu haver» fins al «sí, però no és el que ens expliquen». La convicció que existeix en cadascun de nosaltres quelcom que transcendeix la nostra individualitat i la nostra mortalitat és molt estesa, però aquesta confiança cada vegada es concreta menys en una adhesió informada i plena a l'Església catòlica, als seus rituals i als seus dogmes i manaments. Ser creient i ser catòlic han deixat de ser sinònims tant a la societat espanyola com, encara més, a la catalana.

El 27% de no creients que dèiem abans s'eleva fins al 49% en els joves espanyols entre 18 i 24 anys. I no és fàcil que la tendència es corregeixi si la principal institució religiosa d'aquesta part de món continua sent notícia per la protecció atorgada als abusadors de menors de les seves parròquies, escoles o moviments, o per afers com les immatriculacions de patrimoni a càrrec dels bisbats. Són demèrits que enfosqueixen els mèrits de què pugui presumir una institució dos cops mil·lenària.