Sovint comentem: quin estrès!, quan ens sentim atabalats, i avui provarem de badar intentant esbrinar les coses, només algunes, de les que passen al nostre cos quan tenim aquesta sensació, sensacions com la de discomfort. Suposo que ens entenem quan diem discomfort, ara que s'ha posat de moda, com si fos un mantra, esmentar sovint la zona de confort. O sigui, que la zona de confort no ens atabala ni ens ratlla, dit en llenguatge jove.

De manera col·loquial, en el nostre parlar diari, separem el cos de la ment, diem cos i ment, i per què en diem ment quan n'hauríem de dir cervell? Aquesta confusió entre cervell i ment ve de molt lluny i segurament és producte del poc coneixement científic que teníem del cervell fins fa poques dècades, i el que ens queda per conèixer. O sigui, que el nostre cervell, a part de recollir estímuls externs i del propi cos, els processa, també genera pensaments, i acaba decidint què cal fer; bé, no sempre, ja que si es bloqueja costa prendre decisions. Comentava que el cervell processa estímuls i també pensaments. Aquests pensaments, són producte de la ment o del cervell? Aquí tenim, per a alguns, el dilema. Podem considerar la ment, o sigui, un intangible, com una cosa que podem tocar, palpar, mesurar i a la fi fer-ne un abordatge científic? O, des d'un altre punt de vista, podem mesurar i preguntar si el que pensem, les emocions i el funcionament de les xarxes de neurones del cervell, repercuteix en el cos; la resposta és ben òbvia, i tant!

Tenim, al nostre cos, un bon cablatge de nervis ben potent i connectat, entre ell i pertot arreu, amb la central dels cables al cervell, i la informació passa amunt i a avall, no para mai; rep informació cap al cervell (el sistema nerviós central) i dona ordres cap fora d'ell, fent parlar, caminar, mirar... Encara que, si estem gaire atabalats, en lloc de parlar, tartamudegem o no ens surten les paraules. Doncs bé, aquest procés requereix d'un bloc únic i inseparable, el cos humà! Si no fos així encara ens podríem imaginar la possibilitat d'un trasplantament de cervell. Amb la mà de cables per tallar i reconnectar i deixar-ho, després d'intervenir, com abans, no ho acabo de veure clar.

Ara ja tenim unes bases per iniciar una sèrie d'articles sobre l'ansietat, la depressió, la psicosi... sempre tenint en compte que el cervell està preparat per actuar en diferents situacions que ens dona la vida; és per això que vivim adaptant-nos a amenaces, reals o imaginàries, a les alegries, i potser ens costa més adaptar-nos a situacions de poca estimulació i, evidentment, ens avorrim.

Badar està en un nivell superior a la sensació d'avorriment, ja que hi ha una certa alerta que permet el gaudi de l'entorn i podem experimentar. És que quan estem avorrits segurament estem massa sols amb nosaltres mateixos, i és que costa tant aguantar-nos a nosaltres mateixos! Sovint ens aguantem fent trampes i enganyant-nos, vaja, com un gol en porta pròpia. Aquí rau l'èxit de totes les tècniques desenvolupades per tal d'aprendre a conviure amb nosaltres mateixos. Continuarem.