No és que hagi estat resant a la Verge durant nou dies perquè el PSC guanyi les eleccions, la Novena del PSC és com anomenem el grup dels 25 diputades i diputats al Congrés de la novena legislatura. No crec que hi hagi gaires grups d'antics diputats, del partit que sigui, que es reuneixin regularment dos cops l'any, però aquest grup no ha deixat de fer-ho, tot i que ara, per desgràcia, ens falta la malaurada Carme. És molt probable que el fet que ens va tocar viure uns anys políticament molt durs, com la sentència de l'Estatut o l'esclat de la gran crisi, ajudés a enfortir les nostres relacions.

Aquest cap de setmana ens hem trobat per dinar, a part de comentaris libidinosos sobre l'article de la setmana passada, he pogut constatar, una altra vegada, la mala salut de ferro del partit. Desconec si el PSC gua-nyarà les properes eleccions però sí que sembla clar que si no ho fa quedarà a prop. El lector entendrà que en aquests dinars, després de parlar de tot el que és diví i humà, parlem de política, de la situació actual, i es discuteixin escenaris de futur. Com que la darrera setmana el Parlament aprovà una proposta de resolució del PSC en què es demanava al President de la Generalitat que el dissolgui i convoqui eleccions o que se sotmeti a una qüestió de confiança, un dels punts de debat va ser la possibilitat d'eleccions a Catalunya.

El punt d'acord de tot el grup fou que el 23 de febrer de l'any vinent és la data més llunyana en què es podrien fer les eleccions al Parlament, no perquè sigui l'aniversari de l'assalt al Congrés, sinó perquè s'acaba la condemna d'inhabilitació al President Mas. Si una cosa sembla clara és que en l'únic que es posaran d'acord ràpidament, en Puigdemont i en Junqueras, és que no volen competir amb Mas.

Els estudis demoscòpics constaten una certa fatiga vers el procés d'una part de la societat, dit d'una altra manera, l'expressió «que s'acabi immediatament» no és estranya en les converses de certs sectors independentistes. També s'aprecia un cert decantament del vot independentista cap a Esquerra, sembla que el perfil possibilista que expressa darrerament li dona rèdits. Però hi ha una part dels antic votants de Convergència que no s'acaben de creure aquest perfil moderat. Són ciutadans que recorden que va ser Esquerra qui va fer caure el govern Maragall o que Esquerra fou qui impedí a Puigdemont convocar eleccions.

Els analistes més rigorosos xifren en uns cinc-cents mil els possibles electors d'una opció independentista que en el seu ideari renunciï a la via unilateral. Es comencen a veure moviments per construir un projecte en aquest camp, de moment, tot és molt tendre, i tots els caps visibles no sembla que tinguin el carisma i l'aurèola necessària. Però hi ha interès que la cosa agafi. Les declaracions de Marta Pascal a La Vanguardia no han d'estranyar, el fet que Puigdemont fulminés de les candidatures al Congrés tots els representants del sector pragmàtic del PDeCat ha disparat les alarmes i multiplicat els contactes. El món dels negocis, dels grans i els petits, que a Convergència sempre ha tingut molta importància, hi ha preocupació. En el camp del món municipal de comarques també es nota una certa angoixa. En aquest moment, setmanes abans de les municipals, els alcaldes no estan per coses que no sigui la seva reelecció, però un cop investits de nou, alguns faran sentir la seva veu i es voldran quedar la vara de comandament. A Waterloo el recompte de vares serà escàs.

És cert que el President Mas es deixa estimar, que està desenvolupant una gran activitat de manera més o menys discreta, que no para de fer trobades amb gent per copsar l'opinió. Persones molt properes a ell, en privat, afirmen que està animat, que en té ganes.

La política dona moltes voltes, però tindria nassos que, qui amb decisions molt poc meditades ens ficà en la roda de l'hàmster, sigui l'únic capaç de teixir les complicitats necessàries per liderar un projecte que pugui ajudar a començar a reconduir la situació.