Tarancón a Solsona

I demà, 14 d'abril, es compleixen 73 anys de l'entrada del bisbe Tarancón a Solsona. Aquell plujós diumenge de Rams, Tarancón prenia possessió de la diòcesi tot oferint-se als seus diocesans com a «padre, pastor y amigo».

Encara recorden alguns la intel·ligència i la capacitat de treball incansable de Tarancón: «Ens ha arribat la tramuntana», deien d'ell els capellans. I també: «Quan alguns hi van, ell ja en torna». Tarancón va ser molt feliç els 18 anys passats al bisbat de Solsona: «Era el lloc adequat per a mi».

Un mes després de la seva entrada al bisbat, Tarancón va escriure una pastoral «explosiva»: «Oficialmente estamos en paz, (pero) ¿no es verdad... que acabada la guerra hace falta todavía ganar la paz?». El bisbe Tarancón veia que, malgrat la «pau» de Franco, «ahora ni hay paz internacional, ni paz política y social, a pesar de la paz más aparente que real que celebramos». Tarancón desaprovava «las injusticias del régimen capitalista» i lamentava «que después de la guerra, el egoismo ha crecido en el corazón de los hombres». El bisbe de Solsona denunciava públicament els qui «hacen grandes negocios sin reparar en la justicia» i els qui s'aprofitaven de la situació de penúria per fer «una ganancia ilícita». El govern franquista qualificà Tarancón d'«obispo rojo».

El 1950 Tarancón escriví la pastoral: «El pan nuestro de cada día», un text en defensa de la gent de la zona minera del Llobregat, que passava gana: «No podemos callar. No debemos callar por más tiempo... parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos», deia la pastoral, que denunciava la manca de pa en temps de l'estraperlo. Tarancón escriví la pastoral «para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana». Tarancón afirmava: «Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones... (però) hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos». La pastoral va enrabiar el govern de Franco, però Tarancón solucionà el problema i la gent va tindre pa.

A Solsona, Tarancón també es va destacar per la defensa de la llengua, en un temps de repressió i de dictadura. Ell assumí la revista L'Infantil per evitar problemes de censura del govern franquista. A més, quan un capellà de Cervera va ser amonestat pel governador civil per predicar en català, Tarancón, que era un home de fets, digué al mossèn: «No pateixi; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passés res, vaig predicar en català».

Com ha dit l'abat Josep M. Soler, Tarancón va ser «un dels bisbes europeus que millor havia assimilat les directrius del Concili i, alhora, el millor portaveu de la renovació de l'Església i de la reconciliació de la societat».