Aquesta setmana ha estat notícia que per primera vegada s'ha «fotografiat un forat negre». Se suposa que la fotografia certifica, si calia, l'existència d'aquests objectes estel·lars pronosticats per Einstein. L'alegria del món científic ha estat enorme, i els noticiaris se n'han fet ressò entre els exabruptes de la campanya electoral i les esgarrifors del darrer crim. Però, estrictament, el que s'ha retratat no és el forat negre, perquè no són fotografiables. El que veiem a les imatges que han donat la volta al món és l'anell de gasos incandescents, a altíssimes temperatures (parlen de milions de graus), que envolta el forat pròpiament dit. I al centre, un lleu tel acolorit que tampoc no és el forat, sinó uns quants gasos incandescents més situats al seu davant.

Per definició, un forat és una absència. És un espai buit delimitat per la matèria que l'envolta. El forat del dònut, al qual s'assembla la imatge que ens ocupa, existeix en funció del dònut, però no per ell mateix. La seva massa d'aire és indistingible de la resta de l'aire de l'indret. Això no vol dir que el buit no sigui transcendent. L'escultor Jorge Oteiza considerava que l'important de les seves escultures era el buit que delimitaven. És un buit amb dimensions precises, decidides per l'artista. El buit infinit ens angoixa, el buit delimitat ens dona confiança.

Però el forat negre no està buit, sinó molt ple. És un indret de l'Univers en el qual es concentra tanta matèria superdensa que la seva gravetat atrapa tot el que se li acosta. Fins i tot la llum. Per això és negre, perquè l'energia lluminosa que podria sortir del seu interior no pot fer-ho a causa de la supergravetat, i la que podria reflectir, procedent d'altres indrets, també és «devorada» per la seva fam insadollable.

Veiem les coses perquè emeten llum pròpia (el Sol, una bombeta) o reflecteixen llum aliena (la Lluna, una paret blanca). Si no fan cap de les dues coses, no les veiem. Els forats negres ni emeten ni reflecteixen llum. Per tant, ni els podem veure ni els podem fotografiar. La fotografia que ens han ensenyat aquesta setmana ens mostra els límits de quelcom que no ens ensenya per si mateix sinó per exclusió. Com passa amb tantes coses a la vida, que donem per fet que existeixen encara que siguem incapaços de percebre-les, només perquè prenem consciència de l'entorn que suposadament les delimita. Però que podrien ser un miratge.