La secció femenina de la judicatura espanyola es guanya a pols la consideració que, com a gènere, no té res a envejar a la dels companys mascles, perquè comparteixen atributs i rivalitzen a veure qui és més a l'hora de fer caure sense contemplacions damunt els culpables allò que en diuen «tot el pes de la llei». Engalipats per la sobreactuació del magistrat del Suprem que jutja els presos polítics catalans, no es para prou atenció a la manera de fer de dues jutgesses (pel cap baix) que actuen en paral·lel al judici de Madrid. L'una, la magistrada del Jutjat número 13 de Barcelona; i l'altra, la del Jutjat d'Instrucció número 2 de Manresa.
La primera ha rematat la tasca d'un jutge malalt terminal que va morir entre lloances de Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, per la «grandesa» i les «dimensions heroiques» d'una labor que va canviar «la història mateixa del nostre país», que no va ser una altra que la instrucció coneguda com «la causa del 13», que és d'on arrenca tota la investigació judicial secreta, polèmica, desmentida i reconeguda contradictòriament sobre l'organització del referèndum de l'1-O. La jutgessa hereva ha decidit ara processar 30 persones vinculades al govern Puigdemont pels delictes de malversació, desobediència, falsedat, revelació de secrets i prevaricació, i els demana una fiança de 5,8 milions d'euros. Contràriament, ha exculpat l'exsenador Santi Vidal (contra qui, suposadament, va començar tota la investigació) i l'arquitecte jurídic del procés Carles Viver i Pi Sunyer. Pel camí s'han perdut els supòsits de rebel·lió i sedició que fonamenten el judici del Suprem contra els líders catalans i, en aquesta curiosa anada i tornada, la mateixa jutgessa acaba de decidir que no té «transcendència ni rellevància» investigar si el tinent coronel Baena és el Tácito que els insultava i menystenia a Internet mentre els investigava, perquè «la validesa de la seva actuació no depèn de la ideologia que pugui tenir». Se sobreentén que la ideologia dels encausats sí que és pecat punible.
La segona, la jutgessa de Manresa, ha estat exalçada en el poder que exerceix, davant el jutge Marchena, pel cap dels guàrdies civils que van actuar contra els concentrats a l'escola de Castellgalí el dia del referèndum. Amb la mateixa impunitat que tants altres ho han fet, el testimoni va declarar que l'actuació policial havia estat «exquisida», com ja havia sentenciat la jutgessa manresana a mitjan març, en considerar que «l'actitud dels concentrats no pot qualificar-se de cap manera d'innòcua en termes jurídics». És a dir, que els 16 ferits que hi va haver s'ho havien buscat.
Per acabar, un breu comentari sobre una tercera jutgessa que ha demostrat estar a l'alçada: la del jutjat madrileny que s'ha inhibit en el cas d'Àngel Fernández, l'home que va ajudar a morir la seva esposa, María José Carrasco, que volia deixar de patir després de 30 anys de malaltia incurable. Espavilada com una guineu, la jutgessa ha considerat el tema com a «violència de gènere» i l'ha passat a un jutjat específic, no fos cas que el marit hagués actuat com un violent masclista. Justícia cega i sorda.
